L’ANC surt a la palestra

Sense voler dir ni tan sols insinuar altra cosa, he de dir que l’Assemblea Nacional Catalana ha tingut fins ara un paper discret en l’enfarfec d’assumptes que es remenen aquests anys i escaig entre Catalunya i el govern. Aquesta crida a tot l’Estat espanyol que fa amb motiu de l’inici de les vistes del judici de l’1-0, és una crida valenta, exemplar, lluny de temences i amb unes possibilitats d’èxit condicionades a la resposta del govern, de l’alcaldessa de Madrid, del partit amb majoria al govern i de la resposta ciutadana d’arreu del país. No es pot comparar amb les crides que s’han fet a Barcelona, on tot han estat facilitats. L’Ajuntament, amb la circulació de les arribades d’autocars i aparcaments. La Guàrdia Urbana, amb simpatia, i els Mossos, col·laborant. A Madrid s’ha de pensar que serà exactament igual, però a l’inrevés. No vull fer d’aixafaguitarres, però amb l’amenaça dels falsos disturbis de les últimes concentracions a Barcelona, hom recorda i tem.

El que pretén l’ANC és alliçonador i és molt possible que s’apuntin al tret moltes persones que no han assistit mai a res semblant, esperant trobar un espectacle patriòtic i que trobin una rebregada que els farà posar la política, millor dit en aquest cas l’humanisme, a l’armari. A vegades no és ben rebuda l’ajuda que al promotor li sembla justa i oportuna però al receptor inútil i de mal gust. Em refereixo a l’allau d’expressions que se senten basades en la independència i la República. A Barcelona, que és com un pou sense fons, es pot dir gairebé tot. La veritat és que la lluita verbal i escrita gairebé ens ha bregat. Jo m’imagino la classe de persones que poden acudir a Madrid. Molt joves, no. Republicans, aquests no tenen terme intermedi. Els que ho senten de veritat i porten el republicanisme a l’organisme, d’aquests n’hi ha pocs i ho aguanten tot. Són els únics que poden ajudar el dia dels fets. Pel que fa a l’independentisme, s’ha d’exceptuar el País Basc d’aquestes aventures. Ells han aconseguit un estatus favorable i es queden al marge dels problemes aliens. No volen saber res de reivindicacions en comú i encara menys d’associacions per obtenir quelcom favorable: són bascos! El dels canaris és especial, tan especial que ni ells el saben explicar. En una reunió d’illencs importants a Las Palmas, em deixaren clavat en dir-me: “Mire usted: nosotros envidiamos a los ingleses y de corazón somos unos de ellos. No olvidamos nunca que somos canarios y que sin duda, administrativamente, somos españoles.” Claríssim!

Si aquest moviment manifestant no adquireix dimensions respectables, no impressionarà ningú. Menys encara els membres dels tribunals de justícia, curats d’espants molts d’ells. Tal com han anat les coses, molts s’han vist i sentit a dir de tot. És a la justícia i als seus administradors a qui s’han de fer entendre els esforços dretans per castigar i perseguir polítics innocents en absolut promotors de violència! Jo crec que a qui s’ha de perseguir és als creadors d’aquest fil subtil que planeja violències on no n’hi hauria, lesions i escàndols urbans per motius inexistents. Deien els periòdics de divendres passat que estan creixent amb força a Europa protestes per l’empresonament dels polítics catalans. Aquest és, crec jo, el camí que cal seguir per a l’alliberació. Si és així, la justícia espanyola considerarà novament els fets? Esperem-ho.