“Això”

No quedarien famílies unides a Catalunya si tothom fes com Manuel Valls i es posés a cridar a taula quan sent pronunciar les paraules presos i polítics seguides. Es pot ser groller, es pot ser mal educat, es pot ser impresentable, i després es pot ser Manuel Valls a l’entrega del premi Josep Pla. No hi ha dubte que Valls necessita ser protagonista a qualsevol preu, que parlin d’ell encara que sigui malament, hi està massa acostumat. Si fos per Valls, deportaria tothom qui porta llaç groc, tal com feia amb els gitanos romanesos i búlgars quan era primer ministre francès. “Però com permets això?”, va retreure a la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, com si fos algú o, com a mínim, com si fos algú que pogués impedir o censurar el pronunciament del discurs d’agraïment del guanyador del premi, el dramaturg Marc Artigau. No permetre “això” seria vulnerar la llibertat d’expressió. És clar que quan es trepitgen la llibertat ideològica, el dret de reunió i manifestació, el dret a la participació política, el dret al jutge predeterminat per la llei, el dret a la segona instància,el dret a un procés sense dilacions indegudes, el dret de defensa i tants d’altres, reclamar obertament i sense avergonyir-se que es vulneri la llibertat d’expressió deu entrar dins de la normalitat. Amb la seva gesticulació ampul·losa, Valls s’alimenta de l’existència de presos polítics per mirar d’incrementar la seva popularitat –aquella que a França estava per terra–, una estratègia de campanya destructiva fonamentada en l’odi i la deshumanització per fer de Barcelona el seu refugi, el seu salvavides polític i alhora el seu trampolí. Però alhora és una oportunitat per als barcelonins de convertir el 26 de maig en el seu epitafi. Seria interessant que després el paracaigudes el portés a Romania, que busqués un pis al carrer París de Bucarest, que anés a fer-se fotos menjant mici i que es presentés a les eleccions, a veure quin predicament té.