Hores de cineclub

El cineclub Vilafranca arriba al mig segle de vida amb una forma esplèndida i una programació que no ha d’envejar res a la de ciutats més grans amb pressupostos més generosos. L’últim mes del 2018, posem per cas, va oferir, entre d’altres, tres pel·lícules formidables. Dues són italianes: la delicada Lazzaro felice, d’Alice Rohrwacher, en què el penedesenc Sergi López fa un petit paper; i la demolidora Dogman, de Matteo Garrone. La primera és un retrat escruixidor de la bondat humana (que acaba sent, per descomptat, trepitjada i envilida). La segona, més aviat una aproximació a la sordidesa moral.

Són, l’una i l’altra, pel·lícules independents, amb sengles interpretacions protagonistes sensacionals: els immensos Adriano Tardiolo –el noi sense mica de malícia de la primera– i Marcello Fonte –el quarantí que se sent més a prop dels gossos que cuida que dels humans amb qui ha de tractar–. Les dues obres no tenen res en comú; però, alhora, no seria difícil establir alguns vincles entre elles. Ni que sigui pel color, deliberadament deslluït en tots dos casos, que vol representar un món sense gaire llum, fet de més nits que de dies.

La tercera és la belga Girl, del jove director Lukas Dhont (nascut el 1991), amb una interpretació estel·lar de Victor Polster (nascut el 2002!). A banda de la bellesa de la fotografia i la solidesa del relat, crec que la pel·lícula s’hauria de passar a tots els instituts, especialment en les edats compreses entre els 15 i els 17 anys, pel missatge, que se’n deia abans. Un missatge valent i necessari. Sobretot avui dia, en què, en aquesta part del món civilitzat, el feixisme torna a campar orgullós per les institucions, i l’homofòbia i la transfòbia troben tants altaveus.

‘Girl’ explica la vida d’un adolescent transsexual amb un somni: esdevenir una ballarina professional. Hi té aptituds, sí, però li caldrà treballar de valent, perquè, paral·lelament a la lluita pel somni, hi ha la lluita per la seva condició sexual. De manera que, en un passatge de la història, aquesta darrera anul·larà, sisplau per força, la primera. El que em va commoure de la bella Lara, la protagonista, és la seva fermesa per aguantar el dolor, físic i moral, que li infligeixen tant el somni de ser ballarina com el de ser, finalment, el que s’ha sentit sempre: dona, tot i haver nascut amb un cos d’home. Tot, en la pel·lícula, és tractat amb una extrema sensibilitat. La relació d’ella amb el seu pare –la mare no hi surt: potser és morta– constitueix un exemple d’amor autèntic, malgrat les tensions que hi ha. L’home mira de fer sempre costat a la seva filla, però aquesta és una adolescent que, a la volubilitat pròpia de l’edat, ha de sumar la derivada de la seva nova condició, el trànsit tan dur de canviar de sexe. Tant de bo se’n fes matèria d’estudi a l’ensenyament per començar a combatre tanta barbàrie social, tanta ignorància!