D’esquena al (rere)país

No sol acaparar espai als mitjans, ni centrar discursos polítics. Ni tan sols apareix com a preocupació en cap enquesta. Però el despoblament i envelliment inexorable de la Catalunya rural és un dels grans problemes que avui afronta el país. De fet, la majoria de països europeus. Hi ha un 46% del territori català on hi viu només un 4,5% de la població, i a sobre, revellida. I és evident que per al bé de tots la gent s’hauria de repartir més. Sempre, no només els caps de setmana.

Seria injust dir que no es fa res, perquè govern i administracions locals (és clar) en són ben conscients i treballen en polítiques per mirar de frenar la tendència, amb tot de mesures específiques i transversals: des d’una llei de muntanya per afavorir-ne el desenvolupament integral fins al desplegament de la fibra òptica, passant per mantenir serveis vitals com llars d’infants, consultoris mèdics o un simple caixer automàtic, a més de millorar les combinacions de transport públic. També poden fomentar iniciatives econòmiques, basades per exemple en la sostenibilitat, incentivar els recursos propis, millorar la xarxa de carreteres...

Hi ha molts deures a fer, però amb això no n’hi ha prou. Per molt que s’esforcin a posar mitjans, les administracions no resoldran soles el problema, perquè, al cap i a la fi, depèn de decisions privades. I aquí falta consciència. Moltíssima. En el llarg mandat de Pujol va fer fortuna la màxima del ‘reequilibri territorial’, un terme que avui s’ha esfumat del relat mediàtic i de l’imaginari col·lectiu, quan hauria de ser més vigent que mai. També a la Catalunya urbana, que al rerepaís hi trobaria solucions a molts problemes que l’assoten precisament per l’excés de població. Potser que li deixi de donar l’esquena.