S’ha acabat

Tinc amics que quan ve Nadal es posen nerviosos i creuen que el millor és evitar-lo. Reconec que a mi també em causa molèsties, però com a tothom, no em passa desapercebut. També hi ha qui assegura que les festes d’abans eren més autèntiques. Jo no ho crec pas. Com la majoria de gent, en la meva infància eren les més esperades, il·lusionants i engrescadores. Una edat en què qualsevol acte que sortís de la rutina era benvingut i si, a més, comportava ser objecte de regals, ja no cal ni dir-ho. Això m’ha dut a la conclusió que no es tracta que les festes nadalenques siguin millors o pitjors, són el mateix. Som nosaltres els qui el temps ha canviat. A la meva edat, al contrari de quan era un nen, qualsevol canvi en les meves rutines se’m fa pesat i carregós. Amb els anys es va perdent innocència i, per bé o per mal, l’entorn provoca l’adquisició de consciència. Això va en detriment del que considerem una imposició de falsa felicitat. S’han acabat els àpats familiars, els embafadors banquets, la loteria i els carrers il·luminats. Per fi ja em puc tornar a centrar en satisfaccions com poder observar els primers bernats pescaires als prats de les vores del Ter, gairebé sense pastures, en el cel rogent dels capvespres, i coses veritablement importants, com les que encara romanen impassibles a les grapes del sapiens. Aquest trimestre que acaba de començar, recordo que quan anava a escola era el més lent i pesat de l’any. Sense cap festa fins Setmana Santa es feia llarg. Ara és un temps que m’agrada. La meteorologia de l’hivern pel damunt de qualsevol expectativa. Un temps ideal per badar amb els canvis dels boscos i muntanyes, amb la visió dels cims nevats i la percepció que cada dia es fa fosc una miqueta més tard. La gent camina de pressa pels carrers amb barrets i bufandes, fins al punt que sovint en saludo que no distingeixo qui són. Només el sol lluita per aportar la seva dèbil escalfor a un cel net pel vent glaçat. Tot adquireix un aspecte somort, i les excepcionalitats encara queden lluny. Però, és clar, com diu el mestre Espinàs, avorrir-se no és res dolent, i cal aprendre’n. No tothom sap estimar el temps que li pertoca. Jo intento viure’l i estimar-lo com el company fidel que m’acompanyarà fins que faci el darrer badall. I arribaran nous hiverns, les celebracions puntuals, tornaran els bernats pescaires al marge de la meva insignificant existència. Això si no fotem abans el planeta sencer enlaire.