‘Post festum, caulis’

En un llibre hagiogràfic de Fray Luis de Granada, hi surt un monjo que, a l’hora dels àpats, no pot aguantar-se les llàgrimes i plora com un boig. Li pregunten per què plora i diu que li fa horror menjar coses corruptibles de bèsties, creat com és per estar entre àngels i menjar amb ells, al mig del cel, el nodriment espiritual diví de vida eterna. Si aquest monjo visqués avui, és inimaginable el que diria, oimés passades aquestes festes, on tothom qui pot fer-ho s’excedeix a taula. Si el del monjo és una mica el cas de vostè, si després de festes té mala consciència per la demesia gàstrica comesa, li proposo una solució antiquíssima que ja practicaven els egipcis de la tercera dinastia i també els vells grecs i romans: una cura a base de col, la planta sagrada, un dels aliments més antics de la humanitat, remei de tots els mals, usada fa milers d’anys per apaivagar els efectes nocius de l’hipogastri excessivament carregat. Plini el Vell, al primer segle de la nostra era, escriu que els romans havien passat de metges durant anys, gràcies a la col. La col és pectoral, mata els cucs, provoca la son reparadora, és eficaç contra les infeccions catarrals, antianèmica per la clorofil·la que porta i, sobretot, amoroseix el païdor cansat bo i restaurant els sucs estomacals. Els grecs de l’època heroica celebraven un àpat galactogen de ritual dos dies després d’haver nascut una criatura, on hi prenia part sobretot la mare, i el plat únic era la col, crua i bullida.

Què més puc dir per convèncer-lo? Per anar bé, la cura s’ha de fer amb col crua tallada ben fina (com fan a Portugal), amb una mica d’oli i prou. Els efectes sedants són immediats: hom se sent net per dintre, espirituós i reconfortat. El sofre orgànic i l’àcid fosfòric actuen sobre el fetge, víscera essencial tot l’any però en això del Nadal i Cap d’Any encara més. Si té ocasió de parlar amb algun francès, li dirà que no hi ha menja més saludable que la choucroute, la famosa col fermentada, o el castagnat, una sopa de col i castanyes, que durant segles ha preservat de fred i fam milers de pastors del centre d’Europa.

I parlant de vells llatins, és sabut el refrany que diu post festum, pestum, després de festa, pesta. Però un servidor gosa dir-li post festum, caulis. És a dir: després de festes, col. Col per un tub, i ja m’ho sabrà dir… o no.