Multicolor

És sabut i Joan Tardà ho ha deixat clar: no tenim un executiu monocolor. Al país s’ha consolidat l’arc de Sant Martí. No vivim en un país monocolor, no tenim un govern monocolor, els partits no són monocolors i, per no ser, ni tan sols la meva família és monocolor. L’arc de Sant Martí escenifica una realitat policromada i a la vegada aixopluga la pau després de la tempesta. És perfectament lícit expressar les diverses sensibilitats en un total, però és necessari consensuar la convivència.

En una situació com l’actual, amb presos polítics i líders a l’exili, amb un país desconcertat, és difícil consensuar algunes coses i, encara més, fer una lectura desapassionada de la re lació que cal mantenir amb les espanyes, on la unidad de destino en lo universal s’ha sublimat amb l’a por ellos. Segur, la realitat alimenta les divergències.

Ara el debat es mou entorn de si cal donar a Sánchez els vots que necessita per aprovar els pressupostos, i la resposta no és gens fàcil, quan existeixen motius suficients per al sí i per al no. A Catalunya no li convé un PSOE més debilitat, sobretot pensant en l’onada que ve (això aconsella el sí), però també cal tenir en compte que els actuals socialistes no han fet cap gest de bones intencions amb la situació catalana (això aconsella el no). L’executiu espanyol només sap dir que potser donarà a Catalunya allò que se li deu des del 2006, promeses no complides, però que no parlarà de política. Res de res.

Malament, i més quan els mateixos gossos de presa del PSOE també invoquen l’a por ellos. En aquest panorama és normal haver de conviure en un país multicolor, quan ja no val el peix al cove, i més quan no hi ha cove i ni tan sols peix.