Auguris de la sentència

Molt esquemàticament (per l’esquifit espai periodístic de què disposo) auguro el següent: 1.- Crec que la sentència serà redactada amb una rapidesa molt superior a la corresponent a la magnitud de la causa per: a) La compulsió del seu ponent, Marchena, vers el virtuosisme pot trobar en aquest afer camp adobat al lluïment. El seu ego pot menar-lo a una sentència “exemplar”, no només de contingut, ans també de forma, amb una velocitat de redacció que refermi en els seus nombrosos aduladors la seva condició genialoide. b) Amb aquesta rapidesa s’aconseguiria també desactivar Junqueras i Forn com a candidats en les eleccions de maig vinent.

2.- Atesa la composició del tribunal (amb abundància de magistrats de l’APM, l’associació que dona més acollida a la dreta judicial monàrquica i salva pàtries) el pronunciament condemnatori és absolutament segur, axiomàtic.

3.- La relació de fets provats s’anirà elaborant en paral·lel al judici, sempre segons el relat que es convingui.

4.- Els fonaments de dret també s’aniran descabdellant, en allò substancial, en paral·lel al judici, quedant només per omplir serrells i matisos de fàcil introducció en el corpus jurídic de la sentència.

5.- És difícil però no impossible una condemna només per conspiració per a la rebel·lió perquè: a) Amb aquesta tipificació (que continuaria sent una aberració jurídica) podrien eludir-se els vots particulars d’algun magistrat disconforme amb la rebel·lió (penso, en hipòtesi, és clar, en Luciano Varela i Ana Ferrer). Si una cosa horroritza Marchena és l’existència en el seu tribunal de vots particulars discrepants. Ell no només vetllarà per la unitat d’Espanya, sinó també per la unitat del tribunal (la dreta, per la seva secular por a la llibertat, sempre ha temut els vots particulars, que ja es deien “reservats” en el franquisme, però que, en democràcia, s’han de fer públics). b) Amb la “rebaixa” inherent a la conspiració podria renéixer la il·lusió d’intentar de bell nou l’extradició de Puigdemont, obsessiu somni humit de la jurisdicció espanyola. Amb una condemna a només set anys en lloc de vint-i-escaig, el Suprem pot autoenganyar-se pensant que aquesta imatge més benigna estovarà la justícia europea. La finalitat principal –l’escarment– s’hauria aconseguit igualment i ad majore gloria Hispania, podria arrodonir-se la jugada amb la caça de la peça més cobejada.

6.- Òbviament, les penes seran indultades (com exigeix per a delictes polítics una constant històrica). Sempre que, és clar, no arribi al poder el feixisme amb el triumvirat Ciudadanos, Vox, PP.