Política: sortir del confort

Seguint la pauta de Madeleine Albright a Fascismo: una advertencia (2018), la irrupció de Vox a les institucions formaria part de la mateixa tendència que recorre altres països europeus i que consolida partits que advoquen per democràcies dites il·liberals. Per exemple, Hongria o Polònia. És a dir, democràcies on els drets de la majoria s’imposen sense tenir en compte la protecció de les minories. No obstant, segurament encara és aviat per definir la naturalesa del fenomen, més enllà de contemplar un discurs reaccionari contra els grans consensos socials, a la vegada que promotor d’un ultranacionalisme catòlic monocolor que serveix per legitimar el seu relat uniformitzador: cosa que el converteix indubtablement en un partit “il·liberal”, usant l’expressió de l’exsecretària d’Estat dels Estats Units.

Malgrat tenir 12 diputats al Parlament d’Andalusia, la consolidació de Vox encara s’ha de veure: vindrà determinada per l’èxit que pugui tenir en les diverses cites electorals que queden fixades en el calendari del 2019, principalment en el superdiumenge que ens espera al maig. De fet, malgrat que algunes enquestes encarregades per diaris conservadors els inflen de diputats, si es fessin eleccions al Congrés el CIS en marca un ascens més lleuger amb un creixement només d’un punt (del 2,5% al 3,7%). Però el que sembla clar malgrat la volatilitat de la política és que Espanya ha deixat de ser un oasi en contra de l’extrema dreta, com havien venut uns quants agosarats: no només s’ha normalitzat el fenomen, sinó que, com si res, la institucionalització de Vox ha permès fer caure les caretes a alguns altres partits que amb l’excusa de lluitar en el “centredreta” havien tapat el franquisme sociològic que encara els dona vots. Aznar parlava català en la intimitat quan li convenia, i ha aconseguit –sigui des de primera línia, sigui des del backstage– fer moure els fils dels partits conservadors com li ha convingut per garantir que tot continués “atado y bien atado” per l’elit que representa, ell i els seus correligionaris.

Però l’atomització de la dreta espanyola no s’ha d’atribuir exclusivament a les operacions de les elits contra el marianisme ni a la reacció contra el procés independentista català, que també. Al meu entendre, també s’ha abonat des d’una esquerra que fa temps que ha abdicat de bona part dels seus ideals, acomodant-se en l’statu quo, i s’ha vestit exclusivament amb l’estendard dels drets de les minories socials, que li han donat molta més visibilitat mentre permetia mantenir el canvi sota control: el rèdit immediat. No em queixo dels avenços socials que s’han fet en el país, però ben cert que Vox ha trobat una finestra d’oportunitat en totes aquelles persones que senten amenaçada la seva identitat. No és tan difícil d’entendre, per exemple, analitzant també les causes del trumpisme als Estats Units. Aquí i allà, el populisme ha crescut abraçat pels perdedors de la globalització. Per posar un exemple: a Andalusia van ser ciutadans d’El Ejido que, preocupats per l’efecte de la immigració sobre el mercat laboral i la seguretat ciutadana, van confiar en Abascal; als Estats Units, ciutats del Rust Belt (cinturó de l’òxid) van ser les que més suport van donar a Donald Trump, amb l’esperança que protegís la tradicional indústria de l’acer i el carbó davant el mainstream actual de la lluita pel canvi climàtic, del qual la Comissió de Juncker n’ha estat una capdavantera.

La por, de fet, és un cultiu ideal per al populisme indignat. La por ens porta a comportaments irracionals, sobretot si s’acompanya de campanyes d’infoxicació cap als públics més permeables (aquells amb perfils d’estudis baixos). Per exemple, als Estats Units el 57% de votants republicans van ser blancs sense estudis. Però el fenomen de Vox a Espanya –amb dades a la mà– semblaria més transversal. També, l’últim baròmetre del CIS del 2018 marca una certa dispersió de la intenció de vot superior al 3% a Vox entre territoris més metropolitans i agrícoles, que és poc il·lustratiu per treure conclusions, més enllà de l’assentament a l’Espanya meridional. Per tant, tal com afirmen la majoria dels analistes, el suport a Vox s’ha de trobar en el discurs i no en els perfils socioeconòmics dels electors. I en aquest context és quan emergeix encara amb més força l’ultraconservadorisme latent que hi havia a bona part de la població: el votant de Vox a Andalusia és un elector reaccionari als canvis, socials i nacionals, que clamen determinats col·lectius que se senten presoners d’una Espanya autonòmica en fallida per la incapacitat dels partits d’àmbit estatal d’haver sortit de la seva zona de confort per teixir aliances entre sensibilitats diferents.