Tribuna
Viure en la contradicció
L’estat d’ànim que ens transmeten les xarxes socials és motiu de preocupació. Amb raó. Els estudis s’acumulen. Instagram genera enveja; Facebook, tafaneria; Twitter, irritació. Els grups de Whatsapp comencen a fer que perdis les ganes de veure la família. Les xarxes ens envolten de seguidors inexistents, de notícies falses, de continguts dubtosos. També acceleren processos socials que abans duraven dècades. Acceleren els estímuls i promouen les reaccions sobtades. L’acceleració tecnològica ho envaeix tot. Tot menys la reflexió. I això ens duu a viure en un estat de suspicàcia i incredulitat permanent.
També ens fa adonar que vivim en la contradicció més absoluta i, sovint, més delirant. Observem adolescents que van a l’escola amb patinets elèctrics mentre les xarxes ens informen de l’augment de l’obesitat infantil. Escoltem sobre la imminent crisi de les pensions mentre ens detallen la quantitat d’impostos que les grans empreses deixen de pagar en nom de l’enginyeria fiscal. Ens adonem de la violació recurrent de la nostra privacitat a les xarxes alhora que són elles mateixes les que ens expliquen la quantitat de milions que acumulen els nous monopolis digitals precisament per permetre-ho.
Quan la contradicció traspassa al nivell polític i institucional la incomprensió encara es fa més difícil de digerir. La jutgessa a qui li pregunten sobre el criteri d’adjudicació de la causa contra el referèndum es justifica per la via de referir-nos a un algoritme que fa ‘el repartiment just’ de les causes. Una pregunta sobre la transparència del procés és resposta amb una apel·lació a una confiança esquerdada que, a sobre, es construeix sobre l’opacitat més absoluta: la capsa negra de l’algoritme. De la mateixa manera, els qui es presenten com a membres del partit de la llibertat apareixen a les xarxes com a partidaris de mentir i de manipular. El terme llibertat queda inevitablement associat a la llibertat de ser inconseqüent, a la llibertat de justificar el pacte amb els qui la volen suprimir, a la llibertat de suprimir la democràcia mateix.
La coherència absoluta és un objectiu propi de fanàtics, deia Isaiah Berlin. Ell era un pensador capaç de reconèixer les virtuts del marxisme i del liberalisme alhora. El problema ve quan ens tornem insensibles a la contradicció. Quan la donem per inevitable. Quan la justifiquem. Aquest és un problema que va molt més enllà de les fake news. És un problema que ha calat en la societat: quan res importa, tot s’hi val. Els psicòlegs parlarien de dissonàncies cognitives: els éssers humans tenim una capacitat més aviat limitada per viure en la contradicció. Necessitem una certa coherència entre el que diem, observem i fem. Molt em temo que som davant de les últimes etapes del relativisme desacomplexat que es va iniciar als setantes. Tanmateix, el cost d’aquesta darrera travessia serà alt.