Dictadura constitucional

La monarquia espanyola, a part de ser inútil en el sentit més extens del mot, és una aberració i un insult a la democràcia. I farcirem de raons aquesta declaració de principis fent una anàlisi del darrer discurs del rei de l’“a-por-ellos”. Analitzem, doncs, el parlament de Felipe VI del 8 de gener a Madrid durant l’acte d’entrega de despatxos als 63 nous jutges que han sortit de l’Escola Judicial de Barcelona.

En el preàmbul de la judicialització de la política, ara que a finals de mes entrarem de ple en la macrocausa del procés, el rei ha tornat a marcar distàncies respecte a la majoria independentista quan ha dit que la constitució “limita l’exercici del poder polític”, una afirmació contra el principi democràtic més elemental, ja que el poder polític deriva de la voluntat popular. I quan aquesta voluntat popular és majoritària, limitar-la és atemptar contra els drets i les llibertats més bàsics que emanen de la mateixa constitució espanyola.

Felipe VI parla de convivència dient que el valor de la constitució es troba en el pacte de convivència intergeneracional. Una constitució que, segons el rei d’Espanya (no pas de Catalunya), “encarna la màxima qualitat democràtica d’una societat”. És a dir que la constitució té un valor perquè resulta que hi ha un pacte de convivència entre generacions. I jo em pregunto, ¿quin és aquest pacte?, ¿existeix realment quan des del 2010, per posar un dels exemples més paradigmàtics, el Tribunal Constitucional tomba de ple una reforma de l’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya i, a més, ratificada en referèndum pel poble català? ¿Quina credibilitat pot tenir aquesta mena de pacte fantasma entre generacions?

Si resulta que la constitució garanteix els “drets suprems d’una societat lliure”, aleshores ¿com és que no empara els drets més bàsics com són les llibertats compreses en diversos articles de la carta magna? La mobilitat ciutadana, els drets de reunió i manifestació, la llibertat d’expressió i la llibertat ideològica són drets fonamentals reconeguts que estan molt per sobre de la unitat d’Espanya, sentiment patriòtic mal entès.

¿Què seria d’Espanya actualment si, per exemple, no s’hagués aprovat la llei del divorci el 1981 i s’hagués mantingut la legislació franquista, que no permetia separar-se de la parella malgrat que la convivència fos un infern? Les normes hi són perquè, per evolució democràtica, una majoria popular finalment les pugui canviar. Res no és inamovible, i Espanya tampoc, perquè en el rerefons hi ha un gravíssim problema de credibilitat democràtica d’herència franquista. Una constitució on l’article 2 expressa que la indissoluble unitat d’Espanya no és pas una norma per a la convivència, sinó una rèmora, un càstig, una dictadura que fa 40 anys que patim, i Catalunya ha dit prou. Ara més que mai ens cal unitat per continuar aquest procés imparable. ¿Defraudarem el poble?