13 dies d’octubre

L’emetien per televisió (TV3) dissabte a la nit: el judici a Lluís Companys explicat per Carlos Marqués-Marcet, any 2015, una bona pel·lícula. Afortunadament també inclou alguna referència a l’anterior judici pels fets del 1934, que ens diu encara més sobre avui, i sobre el poc que pot oferir l’Espanya “democràtica”. No tant les brutalitats del franquisme (que, al capdavall, havia guanyat una guerra) ni Vox, que és el mateix tipus de reacció o de rabieta. La pel·lícula té una escena impagable, com aquell cara a cara amb el Capità General: “Nos parecemos más de lo que usted se piensa. Usted se llama Lluís, yo me llamo Luis. Usted ama a Cataluña, yo amo a España.” A la qual cosa el president respon: “Creo que tenemos formas demasiado diferentes de amar.” I fins aquí la història del conflicte Catalunya-Espanya des de fa més de 300 anys.

És inevitable anar posant el mirall entre aleshores i ara, sobretot per la terminologia feta servir: rebel·lió, sedició, desordres públics, “unidad”, separatisme, traïció a la democràcia “que usted decía defender”, colpistes, presó, judici amb garanties, magnanimitat o càstig, soc el president de Catalunya, “coño, mi General, que es el presidente”. Només hi ha la diferència de la guerra pel mig, però insisteixo que en el judici del 34 no hi havia franquistes i tot i així el govern català fou sentenciat a 30 anys per rebel·lió (amb una amnistia de conveniència política al cap de dos anys). La resta, l’“alzamiento”, seria com l’actual Vox només que sense sabre: és a dir, més inofensiu i titacurta del que sembla. Enric Vila, en el seu llibre Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs rellegit fa uns dies, assenyala el rerefons poc o gens nacionalista del polític i com el seu assassinat el va cobrir de glòria quadribarrada. Tot i així, és més important el que un polític representa que no pas allò que és. Per això costa tant saber el punt exacte on esdevé el representant just d’una causa o bé el representant d’ell mateix. Segons la pel·lícula, el president sembla preferir la dignitat a la vida. Potser sí que ser afusellat servia a Companys per expiar alguns pecats, però m’inclino a pensar que a partir d’un cert moment Companys ja no decidia absolutament res. Ni tan sols el 6 d’octubre.

La part interessant de la història de Catalunya és veure com, de manera natural, tot acaba succeint sense remei i sense gaire variacions: pensin com pensin els presidents, i facin el que facin, un dia les dues nacions tornen a topar. L’atmosfera acaba netejant el cel de núvols i els fets acaben “passant-los per sobre”, decidint per ells. Com una dolça condemna a la llibertat. Catalunya està condemnada a ser lliure, i, quan s’entén això, tots els errors que es puguin cometre són salvables. La qüestió és no perdre de vista aquesta veritat, i navegar-hi amb eficàcia.

Nosaltres hem de jutjar el nostre octubre del 2017. Nosaltres, i no l’Estat ni Estrasburg, hem de fer el paper de defensor i d’acusador i fer-ho amb intenció guanyadora. No podem delegar-ho al judici de la història, que serà bo si la cosa acaba bé. Per a alguns, els nostres presos polítics i exiliats són símbol de derrota (llegir Junqueras, francament, hi convida). Per a altres, la presó i l’exili poden ser i són eines d’alliberament (escola Cuixart). Jo mateix soc molt sever jutjant els dies 10 i 27 del 2017, però el resultat pot compensar quan recordem Companys: hi ha un moment en què els polítics, en el fons, perden el comandament. Miren a banda i banda, miren al seu darrere i proven de fer un (inútil) càlcul de probabilitats i de forces, però ja no tenen l’última paraula. Allò que va entendre Villarroel el 1714, acudint al front de batalla malgrat haver dimitit perquè veia que les forces no eren suficients, s’assembla molt al dia 27 del president Puigdemont (sentit del deure per damunt del càlcul) i molt poc al dia 28 (no saber navegar més d’un dia en la tempesta).

La bona notícia és que els encerts i errors sempre sobreviuen a qui els comet: els llaços grocs serveixen perquè, malgrat tot, sumen relat. Si es llegeixen en clau de futur poden, com les amenaces d’un nou 155, ajudar a detonar la “causa justa” (molt més que una simple llei de contractes de correu, per entendre’ns). Al punt on som, i amb una DUI proclamada, Espanya ja només té un autoritarisme sense sabres com a eina per frenar o retardar allò inevitable. Sense comptar, és clar, els nostres bandolerismes i rancúnies interns. Que la història es repeteix per a tots.