Tribuna
L’estranya parella
El debat polític sobre la maternitat subrogada ha arribat a Espanya a través de Ciutadans, imagino que sota el que diuen que és el seu perfil liberal, cosa que ens obliga, si més no, a una reflexió sobre l’abast de la llibertat i, eventualment, dels seus límits. Es tracta, però, del debat entorn de la conveniència de la seva regulació, perquè, quant a la praxi, són moltes ja les persones que en el nostre país, aportant o no el material genètic necessari per a la concepció, han comptat amb l’ajut d’una dona que, sempre a l’estranger i sobretot a Califòrnia (reconegut com el lloc jurídicament i materialment més segur), els ha gestat un fill.
Se sol amagar la defensa d’aquesta forma d’accedir a la progenitura darrere dos tipus d’arguments, un de sentimental i un altre de pseudojurídic. El sentimental és el desig de complir un somni en persones que, per raons eventuals (esterilitat d’origen o sobrevinguda per una malaltia) o estructurals (gènere masculí en solitud o en parella homosexual), no poden accedir-hi. A aquests supòsits se n’hi afegeixen alguns altres, més frívols i banals, com l’estètic (tenir una criatura en el ventre dilata la pell i canvia el metabolisme a la major part de les dones) o el de l’edat (se li ha covat l’arròs a la dona que vol ser mare després d’haver entrat en la fase de la menopausa). És difícil lluitar contra la idea que l’amor és al centre de totes aquestes decisions, tot i que ningú sap raonar per què, si s’estimen, no poden ser matrimoni més de dues persones.
L’argument que vol ser jurídic és el de la llibertat; al cap i a la fi, igual que en l’avortament o en la preconitzada eutanàsia, l’axioma en origen és que cadascú pot fer amb el seu cos el que vulgui. Sortosament en aquest tema una part molt important del feminisme, sempre tan combatiu amb aquest dret que ha aconseguit encunyar que sigui la dona i sols ella la que decideixi què fer amb el fetus que porta en el seu si (deslliurant així de problemes a tots aquells homes que veurien el fill com una càrrega i deixant també desemparats aquells altres que voldrien ser pares i comproven que el que volen i la seva part alíquota de llibertat no compta per a res), s’ha posat en aquest tema en general molt de perfil. Entenen (tot i que sols en aquest cas) que la dita llibertat de la dona per decidir no és tal, perquè està condicionada. I en efecte, de manera molt majoritària, les dones que tenen fills per a altres el que volen és guanyar diners, i diners reben, se’n digui preu, lucre cessant, compensació econòmica o indemnització per les despeses, tot de conceptes que mai s’aplicarien a cap dona en tant que gestant del seu propi fill.
Primera condició d’una política regeneradora: no pretendre enredar la gent. És clar que, a despit de la proposta política de regular una maternitat subrogada sense contraprestació, en la major part dels casos en què una dona gesta per a una altra persona aquesta gratuïtat no existeix; es tracta majoritàriament d’un “servei” de pagament del qual fins i tot haurien d’explicar-nos els seus defensors quin tracte fiscal hauria de tenir.
Així les coses, en una mena d’estranya parella, el feminisme més combatiu ha vingut a donar-se la mà amb totes aquelles persones que, des de posicions més aviat conservadores, també intenten evitar la mercantilització de les dones, el tràfic originat amb l’ús dels seus ventres en establiments com els que sembla que ja formen part del paisatge d’Ucraïna, on s’ubica aquest tipus de gestant en una mena d’habitacions que semblen més aviat establies o galliners. Per un cop i sense que serveixi de precedent, conservadorisme i (bona part del) feminisme s’han donat la mà i han aconseguit transmetre una idea combinada: els primers en defensa de la vida i que l’ésser humà (mare i criatura) no pot ser objecte d’un contracte i del tràfic mercantil; les segones, rebutjant un contracte que atempta contra la dignitat de les dones, fins i tot de les que creuen que estan fent un favor a un altre.
El problema de fons rau en la creixent confusió entre desitjos i drets, en creure que la maternitat és en tant que això primer també això segon, i que tot el que és tècnicament possible és èticament acceptable. La polèmica està servida, ja que a més s’hi enfronten dos lobbies, un de molt consolidat (l’homosexual, principal consumidor d’aquesta alternativa a la sempre arriscada i lenta adopció, impossible per a ells en molts països) i un altre en fase expansiva i cada cop més subvencionat per les institucions, com és el conjunt de grups i associacions feministes, a més de la dita “perspectiva de gènere”, adoptada per altres organismes de manera transversal. No sabem quin dels dos guanyarà, tot i que crec que en tirar-nos trets als peus les dones ja hi som unes consumades artistes.