La marxa dels sants

Som a l’enterrament del pare d’una amiga nostra i quan s’acaba la cerimònia laica de comiat al difunt sona Quan els sants marxin plegats. El pare de la nostra amiga era un home que li encantava la música i, entre d’altres instruments, el clarinet. I la versió que han triat per acomiadar-lo és una de Louis Armstrong en què aquest instrument i no la seva clàssica trompeta n’és el protagonista. Aquest clàssic dels funerals a Nova Orleans ens convida a sortir de la sala on s’ha celebrat la cerimònia fúnebre amb un somriure a la boca que compartim gairebé tots els assistents, començant per la mateixa família que encapçala el dol. Ens mirem amb la meva dona i, tot i que tenim els ulls plorosos, somriem. Per uns instants, aquella melodia ens ha escombrat els records d’altres moments com aquell, on es conjuguen un temporal d’emocions personals protagonitzat per pèrdues injustes i per traspassos a deshora, com el que acabem de viure. Però malgrat el tràngol dolorós, hi ha un moment alliberador de tensions que és aquest i és gràcies a aquesta cançó, a la música. I al que vol dir. Un significat diferent per a tots els assistents, segur. Però un efecte similar per a tots. M’acosto a la mare de la nostra amiga, que tot just acaba d’enviudar, i com que abans ja li he donat el condol, ara, abans d’anar-nos-en, la felicito per aquell comiat musical. M’ho agraeix i em diu que era el que li hauria agradat al seu home. La parella de la seva filla m’ho corrobora i m’assegura que el que els hauria agradat hauria sigut acompanyar aquell comiat a ritme de dixie, picant de mans, seguint el ritme de la música. Perquè és el que els demanava l’ànima, que la tenien afligida fins en aquell moment, però que gràcies a la tonada l’han reconnectat amb la vida del seu ésser estimat que ara acabàvem d’acomiadar. I després la filla em reconeix que no ho han fet, d’aplaudir, per no fer sentir incòmode a ningú. Ho puc entendre perfectament. No tenim costum de fer-ho. Però com que els costums canvien de mica en mica estic convençut que arribarà el dia que aplaudirem sense cap recança la marxa dels nostres sants.