Grans esperances

Hi ha gent que té les idees tan clares sobre el seu futur que sembla que ja l’hagi viscut. Són els qui quan arriben a un càrrec confessen que allò és la conseqüència natural d’un desig ben arrelat. I mai no s’hi posen per poc: “De ben petit ja sabia que jo seria primer ministre.” La seva vocació és genètica. No s’hi pot fer res. El que va ser president de Xile, Salvador Allende, ho va aconseguir al tercer intent. Com que tenia tanta vocació presidencial com sentit de l’humor, de jove, ja s’havia escrit el seu propi epitafi: “Aquí yace Salvador Allende, futuro presidente de Chile.” Genial. Vist ara, la cosa desprèn una inefable tristesa perquè el lector sap prou bé que, al socialista Allende, la presidència li va costar la vida per l’infame cop d’estat d’un militar cruel de nom ridícul: Pinochet. Aquell militarot va ser l’únic cap d’estat que va assistir al funeral del que ens va tocar a nosaltres, el general Franco. Tots dos van imposar-se per les armes i la repressió a governs elegits pels seus propis conciutadans. Van ofegar aspiracions col·lectives. La història és plena de grans il·lusions i de grans decepcions. Justament l’escriptor xilè Jorge Edwards explica una història dels anys de la dictadura de Pinochet que no em sé estar de reproduir en aquest context. Pablo Neruda, el poeta que es va mantenir fidel (amb matisos) al partit comunista fins al final, va morir només dotze dies després del suïcidi –o l’assassinat– del president Allende durant l’assalt al Palau de la Moneda l’11 de setembre de 1973. Temps després, Matilde, la vídua de Neruda, va fer un viatge a Moscou per retrobar-se amb la seva amiga Lily Brick –mític personatge del món comunista, amant del poeta Maiakovski i cunyada de Louis Aragon. Matilde buscava consol i es lamentava del Xile de Pinochet: “Detenen la gent i la fan desaparèixer, els torturen cruelment, hi ha censura, la policia espia tothom, tenen poder absolut sobre les persones.” “Matilde –li va dir Lily Brick–, aquí és exactament igual.” Segle XX.