Opinió

Tribuna

Per què soc de la Crida?

“Només aconseguirem el que volem si ho fem de manera diferent de com ho hem fet fins ara

Perquè vivim en un país controlat per un estat que mentre que a nosaltres ens demana àmplies majories està presidit per un president que no va guanyar les eleccions i que ho és, malgrat treure el 22,6% de vots i el 24,4% d’escons, gràcies als vots de Podem i dels sobiranistes de tot l’Estat, decisió que no comparteixo, però que entenc, donada la situació de corrupció del PP, de repressió i de caos del moment. Perquè vivim en una monarquia constitucional amb un monarca que oblida el paper d’àrbitre que li confereix la Constitució i que amb un discurs duríssim, el 3 octubre del 17 legitima el a por ellos que durant un any ha fomentat el ressorgiment d’una extrema dreta que no gosava manifestar-se com ho està fent i que entra en parlaments i amenaça a tort i a dret. Perquè vivim en un estat on el que s’anomena justícia no és gaire més que una sectorial dels partits unionistes, que incompleix les lleis internacionals, les europees, les catalanes i que té la barra de vantar-se’n.

Perquè vivim en un país que fa una consulta el 9-N del 2014, i tot i sabent que no és vinculant, voten 2.344.828 persones, guanya el sí a la independència amb un 80,91% dels vots i els organitzadors són castigats amb inhabilitacions i més de 5 milions d’euros. Perquè vivim en un país on es fa un referèndum vinculant segons la llei del referèndum d’autodeterminació aprovada a primers de setembre del 2017, on voten 2.221.585 persones malgrat les dificultats que tots coneixem i la violència física dels cossos de seguretat de l’Estat, guanya el sí a la independència amb un 90,18% i a causa d’aquest fet un president elegit democràticament s’ha hagut d’exiliar i dos candidats a la presidència, el vicepresident, la presidenta del Parlament, quatre consellers i un líder social fa més d’un any que són a la presó a les portes d’un judici sense cap garantia i fonamentat en un relat inventat. Perquè vivim en un país on des de l’Estat es van imposar unes eleccions que els partits independentistes no van guanyar, entre altres coses, i perdonin si m’equivoco, per manca de la unitat que el moment requeria però que hauria pogut nomenar president amb una àmplia majoria, el 52,59% concretament, i que no va ser possible fins a la quarta temptativa perquè a l’Estat no li agradaven els candidats. I quan accepta el quart, el titlla de supremacista. Perquè vivim en un país on el groc està prohibit i certes lletres de rap i certs actors de teatre, també.

Perquè estic convençuda que la fractura entre Catalunya i Espanya no és una qüestió de dretes i esquerres com encara algú ens voldria fer creure. Tampoc és una qüestió entre monarquia o república, perquè la història ens recorda que la República Espanyola no és una garantia de respecte pels drets nacionals. És una qüestió de mentalitat, de cultura i de model. Ells, els unionistes de dreta i esquerra encara somien amb Gibraltar i amb Perejil. Nosaltres somiem amb Europa, la llibertat, la democràcia i el dret de les persones a decidir el seu futur. Però no en el que ara entenem per Europa, una Comissió Europea que no és més que un sindicat d’estats caducs incapaços de posar-se al dia i proclius a mirar cap a una altra banda quan es traeixen els valors fundacionals de la Unió. Somiem la refundació d’una Europa respectuosa amb la voluntat dels seus pobles i de la seva gent on la simbologia nazi, els presos polítics i les vagues de fam per denunciar una justícia injusta i partidista siguin impossibles d’imaginar. Perquè em sento orgullosa de la gent que al carrer, a Lledoners, a Mas Enric o al Puig de les Basses no ha afluixat ni un instant. Perquè els que hem elegit perquè ens representin es deixin de petiteses i optin per la unitat imprescindible. Perquè aquests mateixos oblidin els cants de les sirenes que ja sabem on porten i optin per escoltar veus com la del rector de la universitat de Glasgow i advocat de la consellera Ponsatí que aconsellava declarar la independència sense esperar el judici, o la de Thomas S. Harrington, catedràtic d’estudis hispànics al Trinity College de Hartford, als Estats Units, quan diu que no cal esperar que ningú ens reconegui abans de proclamar res. No oblidem, i això ho dic jo, Taiwan, el país que no existeix segons la llei internacional però que avança amb prosperitat i democràcia.

Perquè sort EN tenim dels nostres presos, que amb la seva vaga de fam o aprofitant el judici actuen com un revulsiu per fer reaccionar els partits independentistes, no la gent que ja està convençuda i reclama des de l’inici la unitat i que veu amb indignació com es multipliquen les candidatures a l’Ajuntament de Barcelona o a les eleccions europees. Per tot això i perquè els partits polítics tradicionals no abandonen estratègies caduques més interessades a obtenir vots que en els objectius pels que els han obtingut i que només saben mirar el curt termini amb un alt risc de trair el que més de dos milions de persones demanen a crits al carrer i a les urnes, per tot això, m’he fet de la Crida amb la convicció que només aconseguirem el que volem si ho fem de manera diferent de com ho hem fet fins ara. La Crida són les persones, no les sigles, i les persones són les que ens han dut on som. I espero que així sigui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.