Bombes sobre Girona

Avui fa vuitanta anys que esclataven bombes sobre Girona. L’atac es va perllongar durant tres dies.

La Catalina ja s’havia adonat abans que la invasió era imminent. Tenia l’home al front, un fillet de dos anys, i una mare anciana, l’Angeleta, vivint en aquell petit pis de la Rambla, on la galeria donava a l’Onyar. Els exèrcits franquistes avançaven ràpidament pels pobles de Catalunya. Què li havien d’explicar a ella, que tenia el marit combatent, i ara ja no li enviava cartes! Es coneixia la tàctica franquista: tot primer apareixia l’aviació i llançava bombes sobre la població indefensa. Una manera de sembrar el pànic. Després atacaven per terra, trobant poca resistència.

No s’ho va pensar més. Una parenta li havia ofert sopluig en un mas de Domeny. Encara que era un lloc proper a Girona, hi havia un gran espai descampat, i l’aviació no en trauria profit, de tirar bombes allà. Arreplegà d’una volada el seu infant, va omplir una maleta de roba, quatre queviures i va sortir decidida a pujar al camió que els havia de portar a lloc. L’àvia, l’Angeleta, no es va voler moure d’aquell pis de la Rambla: “Si m’he de morir, prefereixo que sigui aquí, a casa, i no corrent avall.” Es va quedar al costat del braser, amb la vista fixa sobre el cabal de l’Onyar que discorria allà mateix, i amb una esperança resignada al cor.

La Catalina i el nen, amb una altra munió de refugiats, arribaren al mas, es repartiren matalassos, i es disposaren a quedar-s’hi fins que tot hagués acabat. Les alarmes eren constants, i tothom tenia l’ai al cor; tothom menys aquell infant que no volia fer caca, perquè al mas no hi havia cap orinal!

A les nits les flames dels incendis tenyien de vermell obscur el firmament, i projectaven ombres xineses, carregades de por. Aquells refugiats havien deixat molt a Girona: parents, amics, la casa, els papers, les fotografies: la vida havia quedat allà. Durant tres dies –del 27 a 30 de gener– les forces franquistes massacraren la ciutat, que va quedar mig destruïda. Les bombes no paraven de baixar, de sembrar de foc i metralla una ciutat deserta.

Després varen arribar notícies que les “forces triomfadores” havien pres possessió de la ciutat. Ja no caurien més bombes; ja s’hi podia tornar. A l’àvia Angeleta no li va passar res: impàvidament havia contemplat com una bomba esfondrava un edifici a l’altra riba de l’Onyar, junt a les pescateries. No va deixar de fer mitja, asseguda prop del braser.

La guerra va ser viscuda per cada persona a la seva manera: no hi ha una única història. Hi ha les històries de cadascú. Són, aquestes vivències individuals, les importants. Per això no podem oblidar mai aquella generació perduda, marcada pel dolor, la mort i el desencant.