I cartes que no lliguen

Quedem amb en Xavier Graset per dinar. Ha d’escriure el pròleg al llibre que recollirà articles meus, del qual els parlava diumenge, i vol parlar amb mi. Fa uns dies en Josep Lluch, l’editor, me’n va enviar les galerades. No veig que hagi de revisar res, si es tracta d’uns textos que ja s’han publicat i han passat per correcció, però vinga, les galerades. Galerades deu venir de galeres. Quina tortura, senyor, rellegir-se. Ni Charlton Heston remant a cops de fuet a Ben Hur. Vols dir que val la pena el llibre? Vols dir que val res, el que he escrit? Hi ha articles que es remunten a dos anys. Això donava per bo? De vegades, quan he fet una foto a algú, el fotografiat em diu que no s’agrada. Jo sempre li responc: “D’aquí a 20 anys t’agradaràs.” Una cosa és la fotografia i l’altra, l’escriptura. Passades només unes setmanes empitjora i en comptes de rejovenir-te et fa vell. En Lluch em matarà: aquestes no són maneres de promocionar un llibre.

En Graset em cita en un restaurant de menú del carreró Mercaders de Barcelona, paral·lel a la Via Laietana. Arribo aviat. L’amo em diu: “Vostè surt a la televisió.” Hi afegeix: “Aquí tenim de client habitual en Manolo Milián Mestre, que deu conèixer.” “Sí, senyor.” “També, en Xavier Graset.” “És el que espero.” Decideixo esperar-lo deambulant pel carrer. Quan es fa present li assenyalo l’entrada d’una botiga amb la persiana abaixada: “Aquí hi havia hagut la Filmoteca.” Parlo dels seixanta i setanta, quan la Filmoteca era “Española”. Hi vaig veure una pel·lícula polonesa d’Andrzej Wajda que tenia de banda sonora Les quatre estacions de Vivaldi. Ni jo ni ningú dels que érem al cine havíem sentit mai aquella música i quan vam sortir vam córrer a comprar-ne el disc. En Graset no se’n sap avenir. La partitura de Vivaldi, que sembla que s’hagi d’haver escoltat tota la vida, feia poc llavors que s’havia descobert. “La cambrera del restaurant és polonesa”, em diu en Graset. Un cop entaulats li ho comentem. No ha vist la pel·lícula. Tampoc li sona d’entrada el director: “Wajda? Ah, «Vaida»!” En polonès es pronuncia “Vaida”. Ens recomana no perdre’ns Cold war, també polonesa. Li dic que ja l’he vista i està molt contenta. “De tot això ets capaç de treure’n un article”, somriu en Graset. “Tindria algun interès?” I en Manolo? Avui no ha vingut. En Manolo Milián Mestre a mi em diu “Manòlios”, pel protagonista d’El Crist de nou crucificat. Li hauria dit que en la versió revisada del llibre que acaba de treure el Club Editor ha passat a ser “Manollós” i que tinc un disgust de mort perquè s’aparta de “Manuel”. Ja veus, Xavier, així treballo, sovint. Vuits i nous i cartes que no lliguen. “Què menjaran, els senyors?” Aquesta barreja de pollastre i botifarra sembla apetitosa, en principi.