Dolor i obscenitat

Billy Wilder va retratar de forma magistral l’ofici de periodista. Qui més qui menys ha gaudit amb l’humor mordaç de la seva adaptació al cine de l’obra de teatre Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Una mica menys coneguda entre la seva producció és El gran carnaval, on un cínic Kirk Douglas desplega una interpretació trufada de frases per a la història del tipus: “Si no hi ha notícies, sortiré al carrer i mossegaré un gos.” En el film, Douglas encarna un reporter indòmit i atrabiliari, capaç de qualsevol cosa per atribuir-se una notícia bomba, que descobreix per casualitat un filó informatiu en un accident que deixa un home atrapat en una antiga gruta índia a l’Amèrica profunda. I encara més recentment, Álex de la Iglesia va rodar una cinta que aquests dies esdevé imprescindible: La chispa de la vida. Si els personatges de Wilder es mouen sobretot per vanitat, en aquesta última, on un publicitari en hores baixes cau sobre una bastida en un museu en obres i queda travat de manera que no se’l pot moure sense dany cerebral, l’ambició va més enllà de veure el propi nom en negre sobre blanc: és una simple qüestió de diners, a la qual es presta fins i tot la mateixa víctima, encerclada per voltors humans del món audiovisual i publicitari, que es freguen impúdicament les mans amb els rèdits de la pornografia del dolor. Walter Benjamin ja va deixar dit que “la humanitat ha esdevingut espectacle d’ella mateixa”. I és ben trist.