Opinió

Tribuna

Presentació a Cerdanyola

Amb la presentació de la meva novel·la visc experiències inesperades. La de Cerdanyola del Vallès, de dilluns passat, ha estat la més sorprenent. El format de taula rodona és la troballa, aquest cop dins uns cicles d’Òmnium. Els assistents a l’acte expliquen experiències. Opinen. I sembla que la novel·la és ideal per invitar a la participació. L’acció es desenvolupa entre la tardor del 74 i la primavera del 75. Amb l’enjòlit convenient, descriu l’organització democràtica que tingué lloc entorn de les acaballes del dictador, en una ciutat petita com Girona, on les conxorxes silencioses es tocaven, prop del riu. Justament aquell 74 va ser un viver d’organitzacions polítiques. Tant a Figueres com a Cerdanyola, els comentaris del debat tot d’una et transporten a l’ara i l’aquí. Perquè la formació soterrada d’aquells, aviat, partits polítics té una atmosfera que fa aroma de procés. Cert que al 74, els polítics es movien a sota a terra, cert que al procés el soterrani físic “potser” no ha existit, però s’ha viscut en secret, en silencis que encara són ocults ara mateix quan se’ns emporten els nostres polítics a ser jutjats al TS. A Cerdanyola, hi hagué un afegitó. El de dos participants que ens van portar a la migració andalusa dels 60. A la ciutat vallesana, on va ser intensa, hi ha hagut una integració significativa, que s’evidencia tant al consistori com a les associacions populars. La primera persona que situà la migració com a fet personal va fer una pregunta retòrica: “Com poden dir que Catalunya no és un país diferent? Vaig arribar als 13 anys i ho vaig saber. Parlaven una altra llengua i, sobretot, hi havia una societat rica [sic]. Nosaltres veníem de la misèria.” Llavors, va fer un curt comentari: “sentíem ràbia”.

Sentien ràbia. L’ altre assistent que tot seguit s’afegí al tema era el càmera que va detallar la misèria, la va il·lustrar. Sabates fetes amb cautxú, espigolar per sota les oliveres amb sa mare. Quan ja sortíem em parlà de García Lorca: “fou assassinat abans del meu oncle”. Vaig extreure’n unes conclusions: 1. Les opinions i comentaris superaven la novel·la. 2. El fet de ser taula rodona oberta, amb un tema central real, fa oblidar la novel·la. Fa que m’abstingui del plantejament, nus i desenllaç. De la versemblança. 3. Vaig trobar-me amb una situació nova, la migració andalusa. El fet de poder sentir a l’acte de l’Òmnium aquelles experiències personals. Sentir que el càmera em posava davant dels ulls una escena de la vida de la pobresa. L’altra, més xocant, aquell “sentíem ràbia”, seguit d’una altra “podíem separar-nos o ajuntar-nos amb la gent d’aquí. Vam fer això”.

Ah, val a dir que parlaven en català. I, val a dir que aquelles intervencions, totes dues, podrien servir de testimoni davant les immenses estupideses que els Ciudadanos, especialment l’Arrimadas i en Rivera, escampen per totes les emissores i teles espanyoles, per les paraules rabioses que la Inés no va parar de dir a les eleccions andaluses, al costat de Vox. A tot el teatre que organitzen ella i en Carrizosa a les sessions del Parlament de Catalunya. S’han quedat amb la ràbia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.