Un 155 psíquic

El triomf del 155 és aclaparador. És inútil derogar-lo de manera formal. Ja era aquí abans de decretar-se, i seguirà vigent després de ser retirat oficialment. Era vigent perquè els creadors de “la Transició va ser modèlica”, a qui també coneixereu per treballs com “¡Habéis despertado al monstruo!”, tenen una atàvica concepció patrimonial de la política. La política i els temps de la política pertanyen al Gobierno Central, principi teològic que ha permès considerar la Constitució com un llibre sagrat, amagar durant decennis les balances fiscals, incomplir any rere any amb tota impunitat una llei orgànica com l’Estatut, i dictar que l’independentisme era una heretgia i, en conseqüència, aplicar mesures per enviar-lo al correccional, i tot per no haver de reconèixer mai el principi democràtic d’igualtat ideològica que hauria de convertir l’independentisme en subjecte polític de ple dret.

Ara s’imposa un 155 psíquic, tant o més efectiu que el que va ser oficial en el seu moment. Tothom torna a tenir clar que l’Estatut és de “quita y pon”. Les detencions claveguerístiques, abonades –a través de la mentida– pel ministre de Justícia i la delegada del Govern a Catalunya, són esperit 155. Cada cop que Iceta recorda que el 155 es pot tornar a aplicar és com aquells venedors de bragues al mercat (¡Ay que me las quitan de las manos!) i, alhora, un exemple encarnat dels actes performatius de la parla apuntats per Austin: quan amenaces, també estàs executant l’amenaça. La idea que “més enllà de la Ley” no hi ha marge de discussió és un embrió de paràlisi totalitària. És 155. Com també és 155 la consciència desolada que la raó democràtica no és prou poderosa per fonamentar cap canvi ni millora de les llibertats. Impera un 155 psíquic. És a dir, real. En aquest estat comença el Judici de la Vergonya.