Desarmar el fanatisme

És una paradoxa que el món global, amb tots els seus sistemes de comunicació i de seguretat, no sigui capaç de defensar-se del fanatisme i d’extirpar-lo de la vida social. La prevenció del fanatisme és una exigència global que requereix una profunda anàlisi de la seva genealogia.

Dir no al fanatisme és practicar la tolerància zero envers qualsevulla de les seves manifestacions per suau que sigui. El drama rau en el fet que ningú no es reconeix a si mateix com a fanàtic. Justament una de les característiques del fanàtic és la seva incapacitat per prendre distància de si mateix i sotmetre’s a crítica.

Per definició, els fanàtics sempre són els altres. Quan un ésser humà és capaç d’identificar la pulsió fanàtica que alimenta les seves accions i les seves paraules, ja ha entrat en la via terapèutica, però mentre no examini el seu ésser, roman sempre impune.

Constatem, en el moment actual, que el món lliure i civilitzat no sap com defensar-se del fanatisme religiós de caràcter global. La por als atemptats té com a conseqüència una limitació de drets, especialment, de les llibertats civils i del dret a la intimitat.

El dret a la seguretat és molt cobejat en la societat de la por (Zygmunt Bauman dixit) i, per aquest motiu, el ciutadà està disposat, si cal, a prescindir de la seva llibertat de moviments, d’expressió o d’associació, fins i tot a la seva vida íntima, si tot plegat li garanteix la seguretat física per a ell i per als éssers que estima.

El fanatisme no neix, en cap cas, per casualitat. El fanàtic no és, tampoc, un destí de la naturalesa, ni la conseqüència de combinacions atzaroses de gens. El fanàtic es construeix, es configura per una sèrie de factors exògens que va integrant, ja sigui de manera passiva o reactiva.

L’estat d’incertesa i de desorientació, el no saber a què atenir-se condueix, amb freqüència, quan un ésser humà s’abandona a ell, a l’angoixa. Quan el vol evitar sense superar-lo, quan pretén obrar com si allò no l’afectés, sobretot sense esforçar-se intel·lectualment, sucumbeix al fanatisme.

El fanàtic es llença terra als ulls i tracta d’anul·lar la seva confusió intel·lectual amb una confusió emocional. És la mateixa estratègia del calamar que, per no veure que l’aigua és tèrbola, descarrega la seva tinta. Angoixa i fanatisme són els dos mals capitals del nostre temps com ho van ser, també, en el final del món antic. L’intent d’anar més enllà d’aquests fou l’ataràxia, és a dir, el desinterès, la indiferència del món.

El fanatisme és un fals mecanisme de defensa enfront de l’angoixa. L’angoixa és una emoció molt tòxica que està de manera omnipresent en el nostre món, encara que de forma latent. L’angoixa és la vivència de l’estretor; és el que sent la persona quan s’endinsa per un congost i no sap si sortirà o haurà de girar cua. Quan una persona sent angoixa, li manca aire, sent com una opressió, ofec.

No és estrany que, en un context tan inestable com el nostre, emergeixi amb molta força aquest estat anímic d’angoixa. Molts ciutadans veuen en la ideologia fanàtica, sigui del signe que sigui, una manera d’alliberar-se’n, d’obtenir certeses, seguretat, solidesa; en definitiva, un ideal pel qual lluitar, un horitzó de vida que justifiqui la pròpia mort i la mort dels altres si cal.

Dir no al fanatisme significa dir sí a l’autoexamen i a l’autocrítica. Consisteix a prendre distància de totes les ideologies, creences i moviments suposadament alliberadors. No hi ha dreceres per escapar-se de la incertesa i de l’angoixa; no hi ha viaranys miraculosos per evadir-se de la inestabilitat i la por. La sortida a l’angoixa no passa per l’adhesió cega i incondicional a un ideari religiós, polític, ètnic o econòmic, sinó per la capacitat de prendre distància de tot i de mantenir molt viu el sentit crític.