Nació de soldats

Moltes de les coses que, des dels àmbits unionistes, es diuen contra el nacionalisme no deixen de tenir un cert sentit. És veritat que el nacionalisme ha estat una força terriblement negra, que ha donat embranzida als pitjors totalitarismes. No deixa de ser cert que amb l’excusa de la bandera, a molts països, arreu del món, s’ha fet valer la infàmia d’un nosaltres superior contra un ells a qui es vol reduir a la insignificança o a qui es mira d’esborrar amb el deliri colonial. El nacionalisme, com totes les idees polítiques, té també un costat fosc o gens democràtic; una pulsió o ànsia d’assimilació i d’uniformitat social, a la qual fan bé d’oposar-s’hi tots els que no volen quedar reduïts a ser titelles d’una identitat tancada, d’una sola llengua i d’una història que falseja la pluralitat i les mescles. ¿Com se’n pot dir d’algú que s’oposi a aquesta forma d’assimilació? ¿D’algú que defensi una altra identitat?

El món està ple d’estats, governats per partits poc o molt nacionalistes. El món són fronteres, banderes, institucions al servei de la gent que habita dins cada un dels sectors acolorits que fan tan divers el mapamundi. Tots els estats lluiten per defensar una cultura nacional, una llengua, una bandera sota la qual agermanen un llegat, uns símbols i unes masses que busquen sentir un cert orgull cívic de pertinença. El nacionalisme no es cura viatjant, sinó que més aviat s’accentua, perquè en el món només hi ha nacions, amb estat o sense estat, mal o ben administrades. ¿Per què ha de ser criticable que un italià se senti orgullós de ser-ho i defensi la seva llengua i identitat i història? ¿Fer-ho el converteix en un nacionalista?

En el món no hi ha altra cosa que nacionalismes: formes d’una mentalitat que busca fer perviure diferents cultures, institucions d’autogovern, llengües i tradicions. Al món no hi ha ciutadans del món: hi ha homes i dones que defensen el que és seu, allò que els defineix i que busquen fer perviure de la millor manera que poden. El món no expedeix documents nacionals d’identitat; ho fan els estats, tan sols.

Això és òbviament així. Hom no pot ridiculitzar els nacionalismes al mateix temps que alça una bandera qualsevol, doncs, almenys si pretén salvaguardar un cert sentit del ridícul. Només a Espanya podem trobar explosions d’un nacionalisme espanyol hiperbòlic, que basa gairebé la totalitat del seu discurs en enfrontar-se als “nacionalistes” (però només bascos i catalans: dels nacionalistes francesos no en diuen res, per exemple).

El filòsof francès Bernard-Henri Lévy deia en una entrevista recent que “el nacionalisme et fa tornar idiota”, i deu tenir raó quan no s’adona de la mena de nacionalistes espanyols que l’han aconseguit embolicar perquè signi manifestos a favor de la seva causa. Tot nacionalisme és per definició també un antinacionalisme de sentit contrari. Per la mateixa raó que tot antinacionalista haurà d’acabar defensant un país, perquè en el món no hi ha res més que països i cultures. Qui no s’adona d’això és perquè viu a la lluna. O bé a França, on des de fa segles han après a dissimular el seu nacionalisme sota el vestit dels “drets de l’home”.

Al nacionalisme se l’estigmatitza allà on posa en perill la cultura política dels estats, que lluiten per esborrar-lo amb nacionalismes de sentit contrari. Nacionalismes grans contra nacionalismes petits. Idees contra idees; idees que tenen exèrcits i jutges –estats– per defensar-les contra idees que només consten als llibres i a les tertúlies, a la boca incansable dels polítics o dels conferenciants. Nacions de poetes contra nacions de soldats.

El que estem a punt de veure escenificat durant les properes setmanes no és més que un judici polític, on una cultura d’estat sent que ha de fer-se perdurable a còpia de reprimir els representants d’una idea d’emancipació nacional. Se’ls voldrà penjar un seguit d’acusacions sense fonament, basades en la idea de criminalitzar el dret d’autodeterminació dels pobles; un fet lamentable, a més, quan aquest dret s’ha provat d’exercir a través de formes pacífiques i plebiscitàries.

Se’ns diu que els nostres representants van voler trencar l’estat de dret, però cada cop que s’aprova una llei que és tombada després pel Tribunal Constitucional es podria dir que passa el mateix, i cap polític ha de respondre penalment dels seus actes. L’Estat espanyol ho comença a pagar car en costos d’imatge. Davant de l’opinió internacional està quedant com un dels països més cegament nacionalistes d’Occident.