Tribuna
El nucli del mal
Veneçuela és una dictadura i Espanya, sense anar més lluny, una democràcia plena i rodona, segons en Borrell i The Economist. I el periodisme i l’opinió dominant. A Veneçuela un líder opositor s’autoproclama president sense passar per les urnes i transita lliurement pels carrers tot animant els militars a convertir el seu cop d’estat mediàtic en un cop d’estat més acadèmic, mentre a la radiant democràcia espanyola hi ha líders de moviments socials i entitats culturals i membres del govern autonòmic a la presó o a l’exili, acusats de colpisme per haver ofert a la ciutadania la possibilitat d’elegir entre una república nova de trinca o la monarquia i tot el que penja del règim del 78. França, per exemple, també és una democràcia esplèndida.
En aquests darrers mesos han detingut més de tres mil persones i n’han ferit unes dues mil i, fins i tot, hi ha hagut morts en la repressió del moviment dels armilles grogues. Pretenien tombar el govern, com en Guaidó, però és diferent, encara que no sabria dir exactament per quina raó. A les democràcies com l’espanyola hi ha pluralitat política sempre que s’accepti la sagrada unitat i que qui cobra primer és la banca, i també garanties sobre els drets individuals com s’ha demostrat a Altsasu, i llibertat d’expressió, com és obvi i saben els cantants i els titellaires.
Llevat del nord-est irredempt, l’audiència no ha tingut l’oportunitat de visionar documentals com el magnífic Frankenstein-04155 sobre l’accident del tren d’alta velocitat a Santiago de Compostel·la, o els de Mediapro sobre l’1-O i el 20-S, o els de les cloaques de l’interior de l’exministre emparat per l’àngel Marcelo. Els documentals, però, comparats amb la María Rosa Quintana, la Susanna Griso o en García Ferreras, són avorrits. La seva clientela sap poca cosa dels piolins que estomacaven gent de tota edat i condició que mantenia les mans alçades i una papereta a la boca, però l’instint periodístic els diu que no és un tema rellevant.
Veneçuela és l’enemic, com Nicaragua, Cuba o Bolívia, i per això s’han de subvertir. Si fos per allò de les tendències autocràtiques i les vulneracions dels drets humans també assetjaríem Hondures, on hi va haver un cop d’estat i fraus electorals i la repressió és brutal, o Guatemala o Colòmbia, països on s’ha assassinat centenars de defensors dels drets humans i líders indígenes. Per no invocar l’Aràbia Saudita: mare de totes les hipocresies. O fins i tot Guantánamo o les milícies paramilitars brasileres. No va per aquí: la raó és molt més poderosa. Més enllà de les perversions particulars de tots els països del planeta, de les iniquitats que es cometen amb els propis, amb els dissidents, amb els emigrants o amb els diferents i que arreu s’han de combatre, sembla que el crim més repulsiu que es pot cometre és el de limitar la llibertat dels mercats i dels interessos econòmics de les grans corporacions. Nacionalitzar empreses i recursos, regular, protegir espais naturals, fer polítiques socials i totes aquestes formes de degradació. Vet aquí el veritable nucli del mal.