Imparcialitat

Quan es tracta de política i d’organització social, cada cop que algú es declara imparcial és molt possible que estigui intentant tramar alguna enganyifa. Tots tenim opinió, biaixos, prejudicis i el pòsit de les nostres vivències personals. No podem fer altra cosa que tenir-ho en compte. Per això en les ciències socials o en el periodisme és pràcticament impossible actuar amb l’asèpsia de la bata blanca i del guant de làtex. Sempre es notaran les nostres dèries. El fiscal Pedro Rubira ha justificat que Josep Lluís Trapero, major dels Mossos d’Esquadra, sigui jutjat a l’Audiència Nacional de Madrid amb la següent pregunta: “Creuen vostès que hi pot haver imparcialitat i serenitat si s’envia la rebel·lió i la sedició a Catalunya?” Trobo que és una interrogació molt pertinent. Com que el que està en els jutjats és una qüestió que s’hauria de dirimir a les urnes, és evident que no hi haurà imparcialitat. El fiscal pretén fer-nos creure que els sis-cents quilòmetres que separen Barcelona de Madrid aporten serenor i distància i que els jutges de la metròpoli es comportaran amb el mateix aire que Charles Darwin tenia per observar els ocells i les tortugues de les illes Galápagos. La realitat és que un jutge resident a Madrid tindrà una visió monolítica de la qüestió catalana, inevitablement influïda per uns mitjans de comunicació que repeteixen a l’uníson la mateixa versió dels fets, si cal adulterant-la a conveniència. En canvi, un jutge resident a Catalunya, per bé que no n’haguem d’esperar gaire res de bo en aquesta matèria, podria veure’s temptat de tenir present un altre punt de vista, condicionat per la vivència propera dels fets i per l’accés a tots els relats disponibles. El que està reconeixent el fiscal, amb aquesta reflexió en veu alta, és que la justícia no pot abstreure’s del debat públic. El que també ens diu és que, tant per tant, prefereix que això passi on pugui ser més lesiu per als encausats.