Segadors al Camp Nou

Ho vaig llegir en aquest mateix diari fa uns dies: un català del nord que viu a tocar Perpinyà es dolia que des del sud no es valoren prou les mostres de catalanisme del nord, i en canvi ells sí que estan al cas del que es cou per aquí baix en relació amb el català, llengua i cultura. Potser l’home tendia a assenyalar sobretot (ho penso jo, això) la cara diguem-ne oficial, o potser la gent de Catalunya endins o Catalunya avall. I ho dic perquè a Figueres, per exemple, la relació entre el que en diem les Dues Catalunyes és continuada i prou important, tot i que no sigui pas ben bé per motius lingüístics o culturals (ja m’entenen), però relació al cap i a la fi.

Tot això ve a tomb perquè aviat es produirà un acte dels que ressonen perquè es fan a la capital, i que relacionarà aquestes dues realitats que de fet en són una. Aquesta primavera, al Camp Nou de Barcelona, en un partit de rugbi que disputarà l’equip dels Dragons Catalans de Perpinyà s’hi cantarà, des del mig del camp, el nostre himne nacional. Aquest equip de rugbi de Perpinyà ha adoptat Els Segadors com a himne propi i distintiu. Fins un dels jugadors, Louis Manu Anderson, maori de Nova Zelanda, en gravà un CD, cantant en un català impecable o quasi.

L’himne a can Barça el cantarà un gran amic meu, l’Albert Bueno, un català de Cabestany que sovint l’he comparat amb un picapedrer solitari, perquè treballa més ell tot sol per la llengua i la cultura catalana del Nord, que molts diputats i diputades de partits autoproclamats nacionalistes. Fa cinquanta anys que l’Albert Bueno canta i grava en català, ha escrit més de cent cançons, en la lletra de les quals hi proclama el seu profund amor i valoració de tot allò que és nostre, i serà l’encarregat de cantar Els Segadors al bell mig del Camp Nou. Una feina (diguem-ne feina) que l’Albert ja fa d’uns quants anys ençà, perquè el canta a tots els partits de rugbi que els Dragons Catalans juguen a l’estadi Gilbert Brutus de Perpinyà.

L’agost passat, els Dragons Catalans van ser campions d’Europa imposant-se en la final al Warrington Wolves. Un triomf històric dels de Perpinyà, que es convertien en el primer equip no anglès que guanyava el títol, després de cent disset anys de campionats. En aquella final, les autoritats esportives van decidir que no es cantés Els Segadors, tractant-se –van dir– d’una final internacional; es cantà el God save the Queen, i la Marsellesa. Però abans del matx, un cor de noies angleses, filles de catalans residents, van cantar Els Segadors. Al cor del Cheshire, a Warrington, entre Manchester i Liverpool.