Viure ‘cum jubilo’

En llatí, jubilus vol dir ‘alegria’ i se’n deriva la paraula jubileu, que originàriament es referia a una celebració de cinquanta anys, de la qual alhora en segueix jubilació, bo i suposant (suposo) que aquell que ja no és dins el marc laboral viu o ha de viure alegre –suposició que, com a mínim, grinyola.

Soc dins aquest estament social anomenat “els jubilats”, vivint gràcies a les funcions fetes i que ara ens podem dedicar a la vida contemplativa, des d’una llucana teòricament tranquil·la i relaxada. En aquest estament hi ha un sector, no pas molt nombrós però sorollós, que es consagra a l’esport del blasme, a la desqualificació aproximadament total dels qui en aquest moment fan les feines que fèiem nosaltres, uns anys enrere. Estan convençuts que la cosa deixà de funcionar bé el dia que van jubilar-se, que els serveis públics són cada cop menys públics, que els actuals treballadors només somnien fer vaga, que els polítics només barrinen de quina manera faran més desgraciat el país, que la premsa desinforma, la tele degrada, la ràdio avorreix. Ja res no és com era, i d’això se’n deriva una última conseqüència del sil·logisme desqualificador: ho feien millor ells.

Però en un món que innova tant com ho fa aquest actual nostre, no goso pas defensar o considerar que els progressos són marxes enrere, que la mala bava ha suplantat la decència, o que la imbecil·litat ha pres el relleu de l’agudesa. Cada segle té els seus genis, com cada edat deu tenir els seus plaers. Potser sí que trobem a faltar Mozart, Cambó o mossèn Cinto, però no me’n vull pas posar pedres al fetge; la bonhomia i la calma són molt millors per a la salut que la crispació o el despit. No vull contraposar Beethoven a Els Pets, ni Flaubert a Sebastià Roig, ni Galileu a Tomàs Molina, però sí que intento anar capgirant, dia a dia, l’antiquada retòrica revolucionària per una més d’acord amb la jubilació. Així, urbanité, sérénité, tranquillité. No faig gaire cas de res, no compro el que surt anunciat a la tele i així copio el gran Horaci, que ja ho practicava (ell sense tele) fa més de dos mil anys: laudat venales qui vult extrudre merces, lloa les mercaderies aquell qui vol desfer-se’n. I ara que hi soc diré que, si visqués a Barcelona, amb molt de gust m’afegiria a aquests que es reuneixen per parlar en llatí. En tinc notícia de fa pocs dies i he sentit jubilum magnum.