A què em comprometo?

Des de l’existencialisme francès ha estat molt freqüent, tant en l’àmbit pròpiament filosòfic com també en el social i el polític, analitzar i reflexionar sobre la noció del compromís, els seus components i requisits. Les aproximacions a la naturalesa del compromís intenten esbrinar si hi ha (o hi ha d’haver) coherència o consistència entre les proposicions (i creences) afirmades per algú i la seva pròpia trajectòria existencial. En el millor dels casos (com ara Sòcrates, Kierkegaard, Víctor Hugo o Brecht), l’assumpció íntima de la veritat d’un enunciat, per la seva importància, hauria d’acabar per configurar de manera irrevocable cada moment de les nostres vides.

La fenomenologia del compromís, en canvi, intenta estudiar els components i vivències derivats de l’assumpció d’un compromís (comprensió implicada del present, elecció conscient, afectació personal profunda, decisió existencial intencional o de propòsit, condicionament temporal, obligatorietat duradora, adhesió a projectes, acció transformadora, responsabilitat pública o íntima...) per comprendre millor com arriba a afectar i canviar la persona i la societat.

En la tradició existencialista se’ns recorda que hom pot “passar per la vida” perdut en les coses o en el món sense enfrontar-se a la seva vocació o destí, o per contra, pot prendre una decisió existencial, lliure, personal i intransferible que –mitjançant el compromís– doni sentit i finalitat a la seva vida. A diferència del món antic, en la modernitat l’existència no ens ve mai donada sinó que ens veiem abocats a forjar-la (d’aquí l’expressió “l’existència precedeix l’essència”). En aquesta cruïlla vital, el compromís (social, cultural, polític, de gènere, mediambiental, etc.) no ens ve donat de fàbrica, sinó que suposa apostar lliurement per determinades causes o propòsits que condicionaran la nostra actitud i la nostra activitat i que acabaran per determinar la nostra vida.

En resum, la tradició filosòfica ha volgut entendre les característiques del compromís i del subjecte compromès. Però, aparentment, sembla haver dedicat menys temps als continguts del compromís. Quan avui diem “a què em comprometo?”, sembla que el problema no el tenim a justificar per què cal comprometre’s o a calibrar les conseqüències derivades de l’assumpció d’un compromís, sinó que el problema el tenim en l’objecte d’elecció del compromís, és a dir, en el què. És com si hom imaginés un supermercat del compromís amb prestatgeries plenes de bones causes o grans propòsits esperant que algú, finalment, es decantés per alguna d’elles. A l’extrem d’aquesta imatge, ens trobaríem amb centenars i centenars de persones que, com Hamlet, allargarien el seu dubte i postergarien la decisió important d’haver d’escollir, de conduir les seves vides cap a alguna de les possibles grans opcions disponibles. La justificació vindria a ser aquesta: “Jo ja em comprometria, però hi ha tantes opcions, tan diverses, tan urgents i tan transformadores que al final no sé quina em requereix més, suspenc el judici i resto provisionalment en punt mort.” El subjecte estaria ben predisposat al compromís però no acabaria de decidir-se per un objecte, allargant d’aquesta manera aquest estat d’indefinició.

Entesa d’aquesta manera, l’expressió “a què em comprometo?” pot donar a entendre que les causes o els propòsits són allà fora, totalment independents del subjecte. Certament, en alguns casos és així. Per això líders i referents, amb el seu exemple i coratge cívic, arrosseguen molta gent a la seva pròpia lluita. Però en la majoria de vegades la causa del compromís no ve de fora, sinó de dins, d’un foc interior que ens crema i ens activa.

En la gent jove aquest dubte en l’elecció existencial és més que justificat. Per aquest motiu, Rilke, quan ha d’aconsellar un jove poeta cap a on encaminar les seves passes, només gosa dir-li: “Estimat senyor, vostè és tan jove, està tan ençà de qualsevol inici, que, tant com puc, m’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes (existencials) com si fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany. No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades perquè no les podria viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia en viurà les respostes.”

El problema, tanmateix, és per què una part de la gent adulta no arriba a fer el pas del dubte (justificable) al compromís. Sospitem que el viure les preguntes de Rilke té molt a veure amb allò que John Stuart Mill anomenava “el conreu intern de l’individu”. Però, ho fem? Ho fem prou? Ho fem bé? També és possible que cada cop pesi més això que diu Kieran Setiya, que “la mitjana edat consisteix a perdre’s coses” i que l’anhel de no voler perdre’ns res ens acabi conduint a no trobar-hi res.