Judici a una obligació

Era inevitable que la foto del primer dia del judici fos la dels 12 dirigents polítics i socials asseguts al banc dels acusats. Però la foto real de la vista és la que sortiria si giréssim la càmera 180 graus: la del tribunal. I és que ens trobem que, un cop més, la voluntat política de Catalunya passa novament pel que diguin un nombre limitat de jutges; la majoria sempre homes, per cert. Passa ara amb el judici sobre el referèndum de l’1 d’octubre (fruit d’una votació votada majoritàriament pel Parlament de Catalunya), va passar amb el 9-N (fruit d’una votació votada majoritàriament pel Parlament de Catalunya) i va passar amb l’Estatut de Catalunya (fruit d’una votació votada majoritàriament pel Parlament de Catalunya, pel Congrés, pel Senat i pel Parlament de Catalunya una altra vegada). Tot ha anat a petar sempre al mur de la justícia espanyola: la voluntat popular gestionada, fiscalitzada, limitada i frenada per un tribunal de sis, vuit, deu, dotze jutges. I rere l’esmena judicial a la proposta política, la persecució dels seus líders. No ve d’ara, tampoc: a Lluís Companys el van afusellar després d’un judici, és a dir, un crim d’estat disfressat amb un vestit de legalitat. És aquesta la clau de volta: la capacitat que ha tingut l’Estat espanyol de sotmetre la legitimitat política al sistema judicial, per damunt de la legitimitat democràtica. No cal anar al debat de la independència, amb el de l’Estatut ja n’hi ha prou: en aquell cas es va vulnerar fins i tot la decisió de la famosa sobirania del poble espanyol (recollida a la Constitució) i expressada al Congrés i al Senat. És igual, el que va dir el Tribunal Constitucional va valdre més que la combinació de tres cambres legislatives: la catalana i les dues espanyoles. Amb aquest marc polític, jurídic i mental, no és estrany doncs que el que estigui a judici aquests dies sigui, ni més ni menys, que la llibertat de qüestionar Espanya. Com si ser espanyol, a més d’un dret i d’un privilegi quasi diví, fos també una obligació legal.