Consultar la independència

Joan Fuster ho va deixar escrit: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.» Aquesta asseveració de l'assagista més fi que hem tingut hauria de ser l'antídot contra la mandra, el desencís, la desmotivació, el pessimisme, etc., que ocasionen (les nostres) política i administració. Pot semblar que aquestes eleccions organitzades per municipis, al marge de l'oficialitat administrativa, no serveixen per a res, no poden tenir cap aplicació pràctica. Perquè se'ns ha acostumat a creure que la maquinària politicoadministrativa és granítica i que cap acció organitzada des de fora del sistema pot traduir-se en res d'eficaç. És el que des de la política oficial ens han induït a creure –i ens continuen predicant–; però a vegades les coses no són així: vegem sinó tots els canvis que, des de la caiguda mateix del mur de Berlín, s'han produït a l'antiga Unió Soviètica i als seus països satèl·lits, que han estat fruit d'iniciatives al marge de la teòricament fortíssima –i repressiva– política oficial. La nostra, de política oficial, forma part del sistema –atenció– espanyol, i és per això que de la Generalitat en avall –tots els organismes de la cadena administrativa espanyola– només ens tenen en compte en tant que espanyols, i la condició de catalans n'és subsidiària i sovint negligible; si no fos així, seria la mateixa Generalitat qui encapçalaria la consulta democràtica. És veritat que avui es pot parlar de la independència de Catalunya sense escarafalls, però la llosa de l'espanyolisme secular pesa i és per això que a Catalunya hi ha persones que veuen la independència com una mena de salt al buit. Però la realitat mostra que a l'Europa actual un país pot beneficiar-se de ser lliure sense cap trastorn: Txèquia i Eslovàquia es van independitzar, les repúbliques bàltiques ho van fer de Rússia, Escòcia i el Quebec són en camí de fer-ho, etc. Per pensar-s'hi.