Hi havia una vegada

Vet aquí que hi havia una vegada un estat (que ja no existeix) que tenia el que ell anomenava una regió, la qual tenia un idioma propi que el mateix estat afirmava que no era un idioma sinó un patuès agrícola que s’havia de suprimir a les escoles, als mitjans de comunicació i al mateix carrer.

Ara bé, en veure que aquesta política alienava bona part de la població dita regional, es va decidir de legalitzar l’idioma local i fins i tot d’obligar tots els funcionaris estatals a la regió a aprendre’l al cap de dos anys.

Durant el següent lustre, el nombre de llibres i periòdics publicats en la llengua dita regional va augmentar més del 100% i totes les arts ídem van viure una eclosió creativa durant el mateix període.

Però vet aquí que aquests artistes i escriptors i una part dels polítics locals van afirmar que, per progressar, havien de seguir el propi camí, tot passant de l’autoritat de l’estat, que, a tall de resposta, va assumir el control de la regió des de la capital i va portar diversos líders cívics i polítics regionals a un judici espectacle –és a dir, sense proves– acusats de sedició. L’“estat” en qüestió? L’URSS. La “regió”? Ucraïna.

Els fets van tenir lloc entre 1917 i 1930. Tots els acusats van ser declarats culpables i sentenciats a molts anys de presó. Ho comento com una curiositat històrica i sense ganes de fer comparacions injustificades, atès que, com se sap, la justícia soviètica de l’època era molt més previsible que la de l’Estat espanyol avui en dia.