Junqueras i Forn

Aquella càmera fixa, sense cap concessió a una retransmissió àgil i pràctica del judici més important del que portem de segle XXI a l’Estat. Aquella sala barroca de parets vermelloses que imagino amb olor de naftalina, amb els set jutges que semblen emergits del túnel del temps asseguts en aquelles cadires. Temps pretèrits en ple segle XXI en el judici de la vergonya, en el judici en blanc i negre a la democràcia.

Esperàvem amb ganes poder sentir la veu dels nostres presos polítics després de més d’un any de silenci forçós. I a fe de Déu que no ens van decebre! El millor Oriol Junqueras va emergir com un colós i va fer tremolar els fonaments d’aquell edifici, d’aquella democràcia de baixa intensitat on els polítics dibuixen el camí de la justícia i els jutges i fiscals juguen a fer de polítics. “Votar no és delicte, el que és delicte és no deixar votar per la força”, els va deixar anar en una sentència que és pur sentit comú i que recordarem durant temps. Junqueras va saber ubicar el debat en el punt just: amb la metàfora de la cadira buida va exemplificar magistralment l’al·lèrgia atàvica dels poders d’aquest estat amb el diàleg. Com amb la colònia de Cuba l’any 1898, a la qual van concedir una autonomia quan els mambisos de l’illa ja havien guanyat la independència. Com sempre, tard i malament.

Amb Junqueras va emergir el color per uns instants en aquella sala. I amb la intervenció del fiscal Cadena interrogant Joaquim Forn el blanc i negre va tornar a cobrir-ho tot. Mentides, errors, algunes planxes... Intentant posar el fals relat de la violència al centre del debat, el fiscal Cadena va fer possible que Joaquim Forn, l’acusat, agafés la iniciativa en bona part d’un interrogatori que hauria de fer envermellir fins i tot el pitjor estudiant de dret. La dignitat de Forn enfront d’un fiscal i d’una advocada de l’Estat que van suplir amb abnegació l’obligada absència de Vox.