La traducció consecutiva

No és, sens dubte, l’assumpte més important que s’ha dirimit aquests dies en el judici que té lloc al Tribunal Suprem contra els independentistes catalans. Com és prou sabut, per allí han passat i passaran qüestions molt més transcendents, entre les quals l’amenaça d’unes sentències amb gravíssimes penes de presó. Però no deixa de ser una mostra significativa, una més, de com aborda l’Estat espanyol –en aquest cas, la justícia espanyola– el tema de la seva diversitat interna.

També he de dir que passo per alt, als efectes d’aquest article, algunes paraules del president del Tribunal que són igualment reveladores: em refereixo a les al·lusions a les “lenguas regionales” o a las “razones emocionales” que, segons ell, podrien justificar l’ús del català davant la sala. Ja es veu el que pensen aquests jutges: llengua de segona, més pròpia per a la intimitat casolana o per a l’expressió dels sentiments més íntims, els que toquen més al cor que no pas al pensament racional. Ens allunyaríem, doncs, del terreny dels drets dels ciutadans per tornar a allò de la llengua apta per a la poesia i no tant per a la ciència o per a les altres qüestions transcendentals del món modern, una cantarella que ja ens és molt coneguda.

Em quedo, doncs, únicament, amb el tema de la “traducció consecutiva”, l’única que s’ha ofert als processats. Ja se sap: l’orador parla, l’intèrpret escolta i pren notes i tot seguit reprodueix el que s’ha dit en la llengua de destinació. Dit d’una altra manera: l’orador s’ha d’interrompre constantment per donar pas a l’intèrpret i, per tant, a cada moment ha de trencar el fil del seu discurs. Conclusió? Així no hi ha exposició que se sustenti, sobretot si s’ha de parlar una bona estona. Per als membres del Tribunal Suprem, l’oferta que han fet és una mostra més de la seva voluntat garantista, del seu desig d’anar més enllà del que seria exigible per tal que cap processat no pugui al·legar indefensió o limitació de drets. Però per a qualsevol català, la conclusió és tota una altra: a la pràctica, si vols explicar-te bé, val més que abandonis la teva llengua i et passis directament al castellà, com ja han fet els primers processats que han pres la paraula. És una mostra evident de com arribar a l’objectiu proposat –l’ús exclusiu de la llengua castellana, és a dir, del que els espanyols anomenen la “lengua común”– sense que et sigui negat el dret teòric. Tots contents.

Vet aquí, doncs, que en ple segon mil·lenni, quan el món sencer és una societat global on, malgrat la preeminència de l’anglès, es posa de manifest a cada moment la immensa Babel en què vivim, el Tribunal Suprem no pot recórrer a la traducció simultània. Per tot el planeta funcionen grans organitzacions i institucions mundials integrades per centenars i centenars d’individus que han de recórrer als intèrprets per poder-se entendre en les seves múltiples llengües. Aquí, però, n’hi hauria prou amb un intèrpret del català al castellà. Però no: segons el president del tribunal, “todos los que están en esta sala o fuera de esta sala y que no disponen de auriculares no podrían entender las respuestas exoneratorias de los acusados”. És a dir, és en benefici dels acusats que convé que, a la pràctica, renunciïn a l’ús de la seva llengua.

“Todos los que no disponen de auriculares.” “Todos”? De quanta gent parlem? D’una gran assemblea de les Nacions Unides o del Parlament Europeu? No, és clar, parlem de molt més poca gent, a la qual tot un Tribunal Suprem no pot proveir d’auriculars en un estat que té diverses llengües oficials en el seu territori. Que no hi hagi auriculars per a tothom, és per falta de recursos? O per imprevisió? La previsió d’auriculars ja hauria d’estar establerta des de sempre, però en tot cas hi ha hagut temps suficient en l’organització d’aquesta vista perquè la cosa estigués perfectament solucionada.

Acabo. Una de les coses que el Tribunal Constitucional va tombar en la cèlebre sentència de 2010 contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –aquella sentència que és a l’origen de la gran eclosió de l’independentisme– va ser la pretensió que el català s’equiparés a l’espanyol en l’obligatorietat del coneixement de què gaudeix la llengua castellana perquè així ho estableix l’art. 3 de la Constitució. És a dir, va quedar clar que hi ha una llengua de primera i unes altres de segona. Per si corríem el risc d’adormir-nos, la decisió del Suprem ens ho ha tornat a recordar vivament: si vols fer ús del català, llengua de segona, t’hauràs d’acontentar amb la traducció consecutiva. La traducció simultània és un luxe només permès per a les llengües de primera, per exemple el castellà quan es troba en minoria en els grans fòrums internacionals...