Xifres i lletra petita

Aquesta setmana hem sabut que hi ha un nadó hospitalitzat en estat greu per culpa de la violència en l’àmbit domèstic. El mes passat en va morir un altre, fruit d’una pallissa a mans, sembla, del seu propi pare. I fa pocs dies els responsables d’una escola bressol de l’Hospitalet de Llobregat van alertar les autoritats d’un cas de presumptes maltractaments, en aquesta ocasió a una nena, aparentment provocats per la mare.

Surten als mitjans i els comptabilitzem com a episodis tràgics, teòricament aïllats, per comentar-los i escandalitzar-nos durant uns minuts, bo i mirant el TN. I tanmateix, fa ben pocs dies, coincidint amb la difusió de l’últim cas, des de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència s’informava que sota la seva tutela hi ha actualment uns 9.000 menors i que el 2018 es va activar el protocol per maltractament infantil 714 vegades, només per alertes hospitalàries. Les estadístiques apugen el nivell d’alarma, però, com en el cas de la violència masclista, ens trobem davant d’un problema tan ignorat com arrelat en una societat on molts encara creuen que un nen s’endreça amb “una bufetada a temps” o que “si el deixes plorar, aprèn a dormir sol”. Són frases quotidianes i acceptades. Com fa un temps ho eren “el meu marit té molt mal geni” o “aquest blau és que he caigut”. Frases que s’emmascaren amb xifres públiques escadusseres, però que ens tapen la lletra petita de la societat en què vivim.