Caiguda lliure
Just abans, just després
A punt de clausurar-se l’exposició de guaixos de Charlotte Salomon a Pedralbes, em trobo a la taula La mesura dels nostres dies, el llibre d’una altra Charlotte, Charlotte Delbo, que també va ser deportada a Auschwitz però que va sobreviure per explicar-ho. Me l’envia la companya Valèria Gaillard, que ha assumit per a Club Editor la missió de donar a conèixer al lector català aquesta autora cabdal de la literatura de l’holocaust, amb una dedicatòria que fa estremir: “Et faig arribar aquesta obra que he traduït amb el cor encongit però convençuda d’acomplir no sé quina tasca que potser tu sabràs entendre.” Quan l’acabo de llegir, amb un ennuec, corro a buscar els guaixos de l’altra Charlotte, aquella vida que esclata per totes bandes a les seves vinyetes tot i el destí tenebrós que prefiguren, per confrontar el text de l’una amb les imatges de l’altra, i m’hipnotitza el buit que queda al mig, com el forat que deixa la peça que falta en un trencaclosques inconclús. Semblen els dos caps un nus brutal que s’estreny més com més procuren separar-se’n, l’una a la porta dels camps nazis, l’altra a la sortida. La seqüència que traça Charlotte Salomon en els seus dibuixos és la d’una jueva alemanya de bona família –encara que sembrada de suïcidis– a mesura que va prenent consciència d’un món que s’enfonsa. Ni una sola làmina reflecteix, però, la seva entrada a Auschwitz perquè, embarassada de cinc mesos, va ser gasejada el mateix dia que va arribar-hi. El llibre de Charlotte Delbo, en canvi, últim volum d’una trilogia que Club Editor anirà publicant en ordre invers, comença dues dècades després de l’alliberament, quan decideix donar veu a les companyes de captiveri per saber com van tornar a la vida, després d’allò. L’ús del neutre és obsessiu, com si no hi hagués un nom adequat per referir-se a l’existència que havien tingut allà, aquell lloc del qual, inexplicablement, van tornar. Alguns n’han dit el “mal absolut”, el “mal radical”, però posar-hi un llistó, encara que sigui superlatiu, potser és una forma de, mesurant-lo, rebaixar-lo, i aquestes dones no tenen pas ganes de donar nom a gaire res, si no és a l’estupor de descobrir que en llibertat també hi havia gent que moria (“no se m’havia acudit que es pogués morir fora del camp”); que tota la seva reserva de records la van exhaurir allà, i “ara res no pot omplir l’abisme entre els altres i jo, entre jo i jo”; que “la memòria se’n va a tires, com tires de pell cremada”; que plorar és una gràcia que els continua sent negada, igual que el son, perquè de nit pensen, “pensen contra els murs”, i perquè de tothom qui troben pel carrer en sospesen les mans, els ulls, els llavis, per saber quin d’ells, allà, les hauria ajudat a caminar, els hauria donat una mica de la seva aigua.