Tribuna
La ira de Déu
“En la justificada ràbia de la gent, l’Església hi veu el reflex de la ira de Déu, traït i bufetejat per aquests consagrats deshonestos. El ressò d’aquest crit silenciós dels petits, que en comptes de trobar-hi paternitat i guies espirituals hi han trobat els seus botxins, farà tremolar els cors anestesiats per la hipocresia i pel poder. Nosaltres tenim el deure d’escoltar atentament aquest sufocat crit silenciós.” Aquestes són paraules pronunciades pel papa Francesc diumenge passat en el seu discurs després de la celebració de la missa conclusiva de la trobada sobre La protecció dels menors en l’Església celebrada a Roma. Llegint-les, i d’acord amb la trajectòria mantinguda per Bergoglio, es fa difícil dubtar de la sinceritat de les seves intencions.
La reparació d’aquests danys és tan difícil que tampoc ha de sorprendre la insatisfacció, àdhuc la frustració de les víctimes. Però parlar de fum com a resultat de la cimera és faltar a la veritat. Aquest passat cap de setmana a Roma s’ha viscut una trobada extraordinària amb un format inèdit, reunint els presidents de totes les conferències episcopals del món. Una cimera que està en el bon camí.
El compromís de portar a la justícia ordinària totes les denuncies no és menor. Francesc ha afirmat que “l’Església no es cansarà de fer tot el necessari per portar davant la justícia qualsevol que hagi comès aquests crims. L’Església mai intentarà encobrir o subestimar cap cas”. Després de la confessió explícita que sovint no ha estat així, cal donar veracitat a aquesta promesa o, si més no, el benefici del dubte. Com és habitual en les formes de treball vaticanes, la trobada ha posat les qüestions sobre la taula però les conclusions operatives aniran prenent forma properament. S’han anunciat diversos instruments i instruccions per posar en pràctica a tots els nivells de l’Església. Però més enllà de normes, protocols i mesures concretes, que són molt necessàries i que la societat legítimament exigeix, els catòlics voldríem que la cimera hagués servit també per impulsar un autèntic canvi en la mentalitat eclesial.
Cal afrontar problemES estructurals relacionats amb els abusos i amb altres deficiències de la institució eclesial. Cal una Església més profètica i més activa contra l’encobriment, contra el secretisme, contra els excessos del clericalisme i contra els abusos de poder que es poden emparar en una estructura tan jeràrquica i sovint opaca. Aquest canvi de mentalitat, especialment la prevenció davant l’encobriment i els abusos de poder, s’ha de produir a tota la societat. No oblidem que, malauradament, els casos imputables a preveres o religiosos només són una ínfima part d’un problema molt més greu i estès per totes les capes de la societat.