‘InfoK’, ara

Dilluns, dos quarts de vuit del vespre. A casa, tots quatre asseguts a taula, per sopar. Posem l’InfoK perquè tracten els nens com a nens; no com a adults, però tampoc com a idiotes. Primera frase que sona: “Sabeu què són els abusos sexuals?, us ho expliquem!”, així, amb exclamació. Mirades còmplices de tràngol entre mare i pare. A través de la comunicació no verbal, acordem que endavant, que ni canviarem de canal ni farem cap comentari: la confiança cap a l’InfoK és absoluta. I un cop més, no va fallar. Van tractar la qüestió amb una barreja exquisida de sensibilitat i pedagogia. No es va pecar de cap extrem: ni eufemismes (el penis és penis i la vulva és la vulva) ni tampoc cap concessió a l’espectacularització d’una matèria tan delicada. Val a dir que una part de la peça va disposar de l’ajuda inestimable d’una psicòloga de la Fundació Vicki Bernadet, entitat que lluita contra els abusos sexuals infantils. Un simple exercici, com el d’experimentar què passa quan una persona et mira massa, de massa prop, massa temps, és suficient per fer aflorar –i a la llarga impedir– un abús. Defensar o atacar l’InfoK quan fa un reportatge sobre la Via Catalana és fàcil: es tracta de treure el tam-tam de la tribu i destrossar els matisos. (De res va servir explicar que l’InfoK explica l’actualitat, tota, i, per tant, si hi ha una manifestació que travessa Catalunya de punta a punta és lògic que se n’informi els menuts. Com va passar al cap d’un mes amb la manifestació del 12 d’octubre, però d’allò ja se’n va parlar menys.) Però és en qüestions tan controvertides com els abusos sexuals quan hom s’hauria d’adonar de la necessitat, bondat i idoneïtat d’un programa d’aquestes característiques. L’abús infantil pot afectar, per desgràcia, qualsevol família, sigui independentista, unionista, federalista o mixta. I que la televisió pública en parli (i més amb la manera amb què ho va fer) és una demostració, per si sola, sobre el perquè de la seva existència.