Taral·larà, taral·larà…

Fa més d’una setmana que escoltem mentides. A la sala segona del Tribunal Suprem, els fiscals han demostrat fins a quin punt el ministeri públic ha fabricat un relat sobre l’ocorregut a finals de 2017 a Catalunya i està fent l’impossible perquè tot quadri. Just el 2017 es va publicar un llibre de la filòsofa Hannah Arendt que, a la llum dels últims esdeveniments, sobresurt per la seva gran vigència. El volum constava de dos breus assajos, el primer dels quals, “Veritat i política”, va ser escrit com a resposta a la controvèrsia causada per la publicació d’Eichmann a Jerusalem, el seu famós assaig sobre la banalitat del mal, mentre que el segon, “La mentida en política”, va veure la llum després del gran escàndol que va suposar al 1971 la publicació pel New York Times dels documents secrets del Pentàgon sobre la guerra de Vietnam. “En els Documents del Pentàgon –llegim al final del llibre– ens trobem amb homes que van fer tot el possible per conquistar la ment de les persones, això és, per manipular-la. Ara bé, pel fet que treballaven en un país lliure, on es disposa de tota mena d’informació, no van triomfar mai del tot.”

M’interessa aquesta consideració de la filòsofa alemanya. La manipulació és una tasca que no només neix de les entranyes d’allò més profund de l’Estat, també té els seus còmplices entre la cort de periodistes, professors universitaris i analistes de think tanks que confonen la veritat amb els seus interessos ideològics. La democràcia no pot ser un decorat que es pot manipular segons convingui al poder. En l’interrogatori a Jordi Cuixart, el fiscal va preguntar-li pel famós lema “No passaran”. I el president d’Òmnium, que és un home culte i és per això que presideix una entitat cultural, va donar un bany de literatura al fiscal, que per la cara que feia estava clar que no sabia res de res d’Apel·les Mestres, autor del poema La cançó dels invadits, també conegut com No passareu. Em vaig recordar de seguida que el cantautor Xavier Ribalta va posar música a aquests versos de 1915, que cantaven els voluntaris catalans durant la Primera Guerra Mundial contra la invasió de Bèlgica, i de quan vaig escoltar-la per primera vegada en una de les moltes visites que el cantautor de Tàrrega feia a casa dels meus pares acompanyat de Paco Ibáñez. No recordo la data exacta, però el que és segur és que va gravar la cançó sota el franquisme.

Però quina importància té això, oi? La qüestió és que les opinions, inspirades per passions no requereixen de cap prova. N’hi ha prou amb llançar-les a l’aire amb la consistència marcial que va utilitzar Juan Carlos Girauta quan l’altre dia va voler justificar al Congrés la seva condició de candidat cunero per Toledo. La culpa de tots els mals és dels independentistes, que l’han obligat a fer-se toledà. Girauta és un noi de casa bona de Barcelona desclassat –de vegades la sort no pots triar-la– que precisament no és d’aquests homes dels quals parla Arendt en el seu assaig i que posen la seva vida en perill per dir la veritat. Al contrari, s’amaga en la mentida mentre porta anys vivint de la moma. Victimisme en estat pur per excitar la confrontació. Viu la realitat a través de les seves pròpies mentides.

El teòleg suís Hans Küng es preguntava fa més d’una dècada si està justificada la mentida en política arran de la guerra de l’Iraq i l’embolic que van organitzar George W. Bush i els seus amics de les Açores. I exposava les opinions de dos polítics al respecte. Henry Kissinger, l’exsecretari d’Estat de la guerra del Vietnam, i l’excanceller alemany Helmut Schmidt. La diferència entre ells era abismal. Mentre Kissinger defensava una moral específica del polític, que considerava diferent a la del ciutadà normal i corrent, i per tant contemplava la mentida com a recurs, Schmidt, en canvi, creia que el polítics que raonen així són antics i viuen atrapats en la lògica del segle XIX, que va ser força mortífera, especialment durant les aventures colonials. Mentir té un rèdit molt curt, encara que pugui durar anys. Que li ho preguntin al president Pujol, posem per cas, que encara ara ha de purgar una mentida guardada durant anys i panys.

La nova causa general contra l’independentisme que se celebra a Madrid no es pot analitzar literalment. S’hi diuen coses que, segons com, podrien semblar grans bestieses. Però és que els interrogatoris tenen un no sé què esperpèntic que faria riure si no fos que posa en joc la llibertat d’uns polítics i uns dirigents cívics que, al capdavall, només van posar urnes damunt un munt de taules a tot Catalunya.