Geografia i límit

En el decurs dels meus viatges he hagut de travessar múltiples fronteres. Es tracta d’un moment de trànsit entre dues coordenades que el transeünt viu amb gran expectació. La noció de confí o marca a l’altra banda de la qual el món manté llur continuïtat i, així mateix, on ens descobrim nosaltres –el jo en moviment– reflectits en el context d’una cultura nova, encara ignota, que se’ns obre als sentits en totes les seves dimensions. Des de la perspectiva etnogràfica, les línies frontereres –naturals o no– són consubstancials a l’home com a ésser cultural.

De fet, la frontera ha estat emprada conceptualment com a punt d’intersecció en què el llenguatge significa el món –l’espai– i les coses que l’habiten –ja sigui per oposició entre contraris o àdhuc complementàriament. El finis o el limitis on l’intercanvi entre individus esdevé una constant antropològica. Una estratègia estructural de relació –i defensiva– en decadència. No debades, la tecnologia ha superat qualsevol obstacle físic i, en aquest sentit, l’accident d’origen orogràfic –carenes de muntanyes o grans rius– ja no és rival per a la tècnica global.

Tot un món fonamentat en la noció del límit i la seva projecció semblava que començava a col·lapsar, definitivament, amb la caiguda del mur de Berlín. En realitat, com a l’època ho foren els boundary markers, un mur és la perversió de la idea de frontera –aquesta més flexible i permeable com a fita referent–. Però, en tot cas, l’any 1989, aparentava que les línies divisòries estaven arribant al seu declivi últim, i que les entitats supranacionals esborrarien del mapa els estats nació. De manera equivocada, fins i tot, es parlà de “final de la història” i, així i tot, aquesta era aleshores la tendència. I tanmateix, el poder sempre ha necessitat fixar uns límits geogràfics a fi de mantenir un control del territori i dels fluxos demogràfics. I si ja a l’antiga Xina la construcció de la Gran Muralla projectava una oposició entre pobles sedentaris i nòmades, en l’actualitat els murs moderns reprenen l’arcaica dualitat en confrontar les migracions massives amb la població estable en nombre d’un territori en concret. Murs pertot –i també barreres tecnocràtiques– s’erigeixen, indiscriminadament, entre sud i nord, i generen aberrants polaritats geopolítiques.

El pluralisme, tal com creia Todorov, no n’és la solució –o no l’única–. Cal un retorn a les formes de vida col·lectiva obertes a l’alteritat. Al capdavall, darrere de qualsevol frontera hi ha la qüestió de la identitat. També un individu és un territori que marca el seu espai vital –la individualitat–, alhora que reclama simbòlicament abolir totes les fronteres –i tots els murs– en flagrant contradicció quan aquest mateix hipotètic individu suggereix polítiques que preservin ben gelosament el seu privilegiat estatus. Obrir-se al món és un viatge a l’última frontera: la possibilitat de l’altre i de reunir-se amb ell.