A la tres
Presumpció de veracitat
“Tot i l’esforç de les defenses, el judici és dat i beneït pels testimonis ‘acusadors’ i denota com de lluny ja som de l’Estat
El judici és una farsa i no cal aprofundir-hi gaire més perquè els responsables de fer veure que hi va haver violència on no n’hi va haver ja s’han encarregat de fer-ho evident. La falsa aparença de les primeres setmanes de judici que no apareixia la violència per enlloc s’ha tornat agra en comprovar que ni Millo, ni De los Cobos ni Del Toro pensen ser fidels a la veritat i s’avenen al relat tergiversat per acusar la cúpula de l’independentisme. A partir d’ara desfilaran els agents que asseguraran no haver vist mai tanta agressivitat durant l’1-O.
De res serviran les contradiccions dels testimonis acusadors, que veien passivitat en els 17.000 mossos, però alhora els acusen de formar part d’una rebel·lió armada. O la curiosa ceguera de la secretària judicial i els agents de la Guàrdia Civil que van escorcollar Economia, i que no van veure cap violència ni intent de rebel·lió el 20 de setembre, i això que suposadament tenien davant seu el delicte més greu que recull el Codi Penal de l’Estat. Si abans de la manifestació davant d’Economia ja hi buscaven violència!
Les contradiccions no serviran de gaire. Ja es veu que Marchena para els peus a les defenses per evitar que airegin més incongruències dels testimonis. Entre Millo, De los Cobos i Del Toro en té prou el Suprem per condemnar els acusats, aplicant la presumpció de veracitat que es pressuposa davant de la declaració d’un servidor públic o un agent policial o judicial. Poc importa que cap atestat policial ni mèdic ni imatge provi la “trampa del Fairy”, o l’afiliació política dels dos últims, per exemple. No tindria sentit inventar un relat per després absoldre’ls.
El que sí posa de manifest el judici és com de diferents som ja, sense adonar-nos-en, d’Espanya. L’interès pel judici català és indiferència espanyola. La preocupació pels drets dels presos o de les dones importa bastant menys a Espanya. Un Estat que comprova ara com n’és de gran l’administració de la Generalitat, i aquí rau també les propostes inconstitucionals d’aplicar un 155 permanent, per reduir al mínim l’actual autonomia.
