Una petita modèstia

El que diu el Dant sobre l’“avara povertà de Catalogna”, al cant VIII del Paradís de la Divina Comèdia, caldria ser interpretat com a homenatge als pobles modestos, no pas en el sentit de gent pobra, sinó de qui té per virtut la modèstia com a acceptació d’un seny ordinador i temperat, que, conscient de la seva petitesa, no especula entre el tot i el no res. La virtut pròpia de gent que només es pren seriosament aquells que s’ho mereixen i menysté superbs i mesquins. La virtut tenyida d’un rerefons d’ironia amb un mateix, que no ignora el valor del propi esforç. Petitesa modesta, però no amb posat d’esclau.

La modèstia, que, entre les classes populars catalanes i els esperits emprenedors que n’emanaven, fou virtut dinàmica, consciència desperta de la infelicitat humana, va derivar progressivament en mediocritat a mesura que es produïa l’escissió dràstica entre treball i capital –un forat que l’imaginari de les classes mitjanes s’afanyava a omplir en benefici propi–. Instal·lades en el just milieu, les classes mitjanes catalanes van romandre en aquell estat de semiconsciència autosatisfeta, panxacontent, propi dels qui no són ni carn ni peix, mentre es creuen el centre de l’univers, equidistants de tothom. Es contemplaven al mirall com uns paons –cada cop més plomats, però cofois dels ocels de la seva cua– i, en comptes de pujar del “poquet” al “molt” del calaix del senyor Esteve, davallaven del “molt” al “poqueta cosa” de la Barcelona postolímpica.

Érem a un pas de la pèrdua del sentit de la realitat: de la falta de risc i d’inquietud, les nostres classes mitjanes en van fer patrimoni nacional, històricament decantat, sòlidament establert. Si, en temps de modèstia, podien acceptar el dictat d’un ordre impersonal i abstracte, en temps de mediocritat tot es reduïa a un aiguabarreig de mitges tintes: una mica materialistes i una mica espiritualistes, una mica actives i una mica passives, una mica catalanes i una mica espanyoles. Plenes, naturalment, d’una ambició restreta, que algun dia esclataria per un acte de fe o per art de màgia. Els mediocres, de petits, no se’n senten pas; al contrari que els modestos, que, sabedors que són petits, no s’hi conformen, els mediocres, afirmatius i reivindicatius, es fan sentir molt, però romanen buits. Tanmateix, i al contrari que els modestos, els mediocres se senten feliços, i algun dia es desperten fins i tot molt independentistes.

En temps actuals, perduda l’antiga modèstia, les classes populars han esdevingut mediocres, com les classes mitjanes que els han servit d’exemple i de mirall: les classes populars no en són pas, de paons plomats, però són tractades com les pells de conill d’abans, després de l’arròs a La Floresta o la Conreria. Abans, les nostres classes populars gaudien del que tenien, amb la consciència que qualsevol incident –provocat pel tirà de les tempestes o per l’amo inclement– els hi podia arrabassar. Però, per aquesta mateixa raó, gaudien del valor de les coses aconseguides amb suor i avara povertà (“no estirar més el braç que la màniga”). Ara, tot ha esdevingut hipèrbole, èmfasi, excés publicitari. Tot són tendències incoherents, injustes, desordenades. Per aquest motiu, qualsevol terrabastall fa passar sense solució de continuïtat les actuals masses populars de la frivolitat a la tragèdia, de la fotesa a la desesperació, de la passivitat a no parar quiets. I busquen la veritat en la justa mitjania de les enquestes. Però la veritat no és pas una mitjana, sinó moviment contra l’opinió establerta, el tòpic i les aparences. Se’n fot de la virolla, la veritat, i no en vol, de soroll, sinó la discreció de la modèstia. Mentre que les nostres classes populars d’avui –la gran massa urbana– són sorolloses, i sembla que tot s’ho prenen amb una esportivitat alegre, són la gent més egoista, intransigent i figaflor del món. Hem passat de ser modestos, de la gasiveria dels pobres –la necessitat conscient i de la inseguretat assumida–, a la mediocritat, a l’afany d’exhibició dels nou-rics –la prodigalitat dels indigents, la discreció dels xerraires.

En una entrada dels seus diaris, Kafka parla de la diferència entre literatures menors i literatures petites. Les primeres poden donar grans escriptors; a les segones, les fan petites els escriptors petits. Entre els anglesos, els poetes menors són els que despleguen una ambició conscientment limitada, modesta, sense rebaixar-ne la qualitat, allunyada dels grans temes abstractes i universals. En podríem prendre nota, i sentir-nos orgullosament dignes d’una literatura modesta.