Diversitat i uniformitat

“La política té poc a veure amb la naturalesa humana, sobre la qual no es poden fer afirmacions vàlides... i té molt a veure amb la condició humana, és a dir, no importa què és la naturalesa humana, sinó el fet que molts homes viuen junts sobre la Terra. Sense pluralitat no hi hauria política; i aquesta pluralitat no és una qualitat de la seva naturalesa, sinó de l’autèntica quintaessència de la seva condició terrenal.” Hannah Arendt.

Arendt és la pensadora que filosofa sobre l’home, no en solitari i amb independència dels altres, sinó en relació amb aquests. Totes les activitats que fem, des d’actuar fins a treballar o pensar, depenen de l’existència dels altres, perquè ens condicionen, sense ells nosaltres no seríem el que som. La història del pensament humà des d’Heràclit a Heidegger gira al voltant de l’home independent dels altres. Arendt hi renuncia, l’home és social o no és home.

La història del totalitarisme d’Arendt, nazisme i comunisme, és l’explicació de la  doctrina política que anul·la l’home discrepant i el converteix en cosa, no el reconeix com a ser lliure. Vol tots els homes iguals i combat els que no ho són per convertir-los en no humans, per això el Gulag i Auschwitz.

Els grecs clàssics varen concloure que l’ideal de vida és la que es dedica a l’activitat política, a la participació en aquesta pel debat i també per l’exercici del poder. La religió i el retard d’Europa a l’edat mitjana porta de l’acció a la contemplació, i això reforça la idea d’aïllament de l’home sol que pensa sol i actua vitalment sol en relació amb Déu... o amb la raó.

Arendt vol que l’acció política s’entengui com l’acció més específicament humana, no com el fi en ella mateixa, sinó com a mitjà per a altres fins, com a mitjà per recuperar la dignitat, tal com diu Cristina Sánchez en un assaig sobre Arendt.

La condició humana desenvolupa el concepte de la diversitat. El totalitarisme elimina qualsevol rastre d’humanitat perquè elimina la pluralitat i la persegueix i castiga, vol convertir la discrepància en excepció nociva i negativa per a l’Estat, ens superior que dona forma a la societat de manera única, uniforme, ordenada i sense discrepància.

El totalitarisme com a ideologia pot viure com a opció política en la democràcia perquè aquesta, per principi, ha d’acceptar la discrepància fins i tot sobre el mateix concepte que representa. El president Trump fa declaracions i realitza accions totalitàries perquè eliminen, desqualifiquen i pretenen esborrar qualsevol demostració de discrepància; més encara, accepta i emprèn qualsevol acció i principi que li sigui útil per aconseguir-ho.

Quan el Sr. Rivera diu que només vol veure espanyols sabent –perquè ho ha explicat– què entén ell per espanyols, actua seguint el  principi del totalitarisme, perquè està dient que no vol veure, és a dir que no n’hi hagin, aquells que ell considera “no espanyols”. El contrast amb “La política tracta d’estar junts els uns amb els altres, amb els que són diversos”, tal com ho formula Arendt, és absolut, en el sentit que no pot ser més oposat.

El mateix es podria dir dels que volen deixar de veure espanyols perquè no volen veure res més que catalans. És simètric en el fet, però no en la raó. La raó és diferent perquè aquests arriben a aquesta conclusió quan han esgotat en la seva visió la possibilitat real de viure junts, els altres els han esclafat o pretès esclafar i els han enganyat i són els que tenen el poder... Quan arriben a aquest punt abandonen la voluntat de conviure perquè pensen que només en l’exclusió i el camí directe hi ha solució, que el projecte de viure junts és inviable i l’abandonen perquè l’amenaça és gran i sempre estarà present... i així no es pot viure en llibertat, seria una llibertat condicionada.

A les properes eleccions generals s’enfronten dues maneres de pensar, no en el que és específic, que també, sinó en el que és genèric. Uns volen destruir políticament els oponents perquè no els volen amb pensament propi i independent, sinó submís, rendit i dominat. El altres volen sobreviure per fer viure el seu somni estant com estan convençuts que en la convivència no hi ha solució.

No hi ha punt de trobada tret que els primers entenguin que el que volen és impossible perquè no es pot esborrar la discrepància com fa sempre el totalitarisme; és a dir, han d’abandonar la tesi en què creuen perquè per la via del totalitarisme no hi ha solució, i els segons han de comprovar i acceptar que hi ha un camí intermedi que els permet tenir la garantia que l’essencial del que volen és assolible i no els ho podran arrabassar.