El txa-txa-txa dels ‘rockers’

El procés ha fet qüestionar, si més no políticament, el període de la Transició, un canvi polític que va conduir una dictadura cap a una democràcia formal que molts van celebrar mentre algunes ments intuïtives ja veien que entaforar-nos una monarquia i no fer dissabte dels que controlaven molts dels mecanismes fonamentals de l’Estat, com ara l’administració de justícia, no podria acabar bé. I que el “café para todos” no era una manera seriosa de tractar la qüestió de la sobirania dels pobles. Però tot va ser un desastre en la Transició? No. Els qui la vam viure recordem l’esclat social que es va produir i com la gent es va llançar al carrer per reivindicar vells espais per a nous usos. Antigues fàbriques que esdevenien centres mèdics o cívics amb un paper molt protagonista dels ajuntaments. I cada cop que s’assolien aquestes fites de transformació del país no hi podia faltar una festa de celebració. Si era possible amb txa-txa-txa, boleros i salsa. Els joves rockers assumien com a pròpia la música d’envelat de festa major dels seus pares. Si hi ha un grup emblemàtic que pràcticament no va deixar de trepitjar cap dels escenaris improvisats dels pobles de tot el país va ser l’Orquestra Plateria. La majoria de músics que hi van tocar han fet carrera amb molts registres musicals, però qui ha conservat l’esperit de la formació va ser el seu cantant Manel Joseph, que dins el Barnasants va actuar fa un parell de diumenges al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona. I el seu repertori de nostàlgic ho era a mitges. Temes del seu darrer disc, 50 estius, en què es barregen composicions noves amb petits homenatges a Raimon amb el Se’n va anar, a Toti Soler i a Gato Pérez. Tot plegat, sonoritats i lletres que són actuals però que sonen també a una època en què al costat d’alguns bassals de sang hi havia una voluntat de canviar les coses a ritme de cúmbia. Una pràctica que potser peca d’ingènua però que a Catalunya seguim practicant: alegria i fermesa contra la mentida i l’obcecació.