Relats

Tres setmanes de judici al Tribunal Suprem permeten un esquema del perquè d’un diàleg trencat. I tot es resumiria en un sac de despropòsits si no fóra que hi ha gent que porten a l’espatlla cinc-cents dies de presó provisional i es disputen sentències que sumen més de dos-cents anys.

Amb totes les matisacions que calgui, fonamentalment ens trobem davant cinc relats ben diferenciats. El primer és el relat dels acusats, sustentat en els drets cívics i democràtics i fonamentat en la cultura de la no-violència. És un relat de gran contingut i que denota un clar convenciment dels asseguts en les banquetes dels acusats. La fiscalia, i també les entranyes de l’Estat, proclama el relat que no hi ha res per sobre de la llei i que la bíblia constitucional no permet més interpretació que la feta pel poderós centralisme. Dos relats oposats impossibles de compaginar.

El segon relat presenta una variant precisa: la culpabilitat dels comandaments dels Mossos en un procés de manifesta rebel·lia. Curiosament aquest relat és mantingut per testimonis de dubtós currículum, amb judicis que parlen d’exercicis de violència. I el quart relat és el del no relat, el mantingut en la desmemòria: “no ho sé”, “no ho recordo”, “no en tinc constància”. No es pot mentir però es pot haver perdut la memòria.

El cinquè relat és impropi dels testimonis, que fins podrien acabar imputats. És el relat sostingut en la mentida. N’hem vist clars exemples, que han de ser detectats i denunciats. Hi poden haver divergències d’interpretació i fins errors no volguts, però la mentida com a arma llancívola és imperdonable. Repasseu algunes declaracions i, fàcilment, detectareu els grans mentiders.