El feminisme i el català

Hem sentit una vegada més la vociferació de Falcón, la que el feminisme consuetudinari reconeix com a icona del moviment. La “radical” ha viscut dècades a Catalunya però la llengua que sempre usa per proferir la seva indignació és el castellà, l’idioma en què funciona molt del feminisme públic. Pot tenir cap credibilitat qui brama contra la submissió de les dones sense cap empatia, solidaritat, ajuda, complicitat amb la llengua que a Catalunya segueix inexorablement extingint-se al carrer, a les aules i patis de les escoles, als cines i als audiovisuals? Perquè després, en els epílegs del 8-M, els experts en el tema (que inclou “les”, no cal reiterar-ho escrivint-ho) han dit que, quant als propòsits, anhels, fites del feminisme, sense la complicitat del sector masculí del públic, la meitat femenina ho té molt difícil. I en alguns aspectes les passivitats en el feminisme fan pensar en les del català. El més important: poden aspirar a cap normalitat els catalanoparlants sense la complicitat dels catalans castellanoparlants? Pot arribar a assolir la llengua catalana un mínim d’estabilitat i dignitat sense l’ajut de la majoria dels empadronats a Catalunya que indolentment usa el castellà? El masclisme no només és una actitud d’homes; una part important ho és de les dones que, per acció o per ignorància, hi donen suport. No deu haver-n’hi dades, però el vot femení dedicat a polítics i a polítiques indubtablement no feministes és molt gran. Per no anar gaire lluny, a Andalusia dues-centes mil dones han votat a qui les tancaria en una gàbia. Talment amb el català: entre els catalanoparlants hi ha –una majoria?– de “dimissionaris” de la seva llengua. Els que a tot interlocutor desconegut li parlen d’entrada en castellà, i sovint aquesta llengua ja es queda en la conversa malgrat que la de tots dos sigui el català; els que canvien al castellà tot i saber que l’altre no només entén el català sinó que si vol el parla; els que no tenen cap inconvenient que la conversa de mitja dotzena de catalanoparlants i un castellanoparlant que entén el català sigui... en castellà; els que qualsevol tret racial diferent de l’interlocutor els fa adreçar-s’hi en castellà i obstinar-se en aquesta llengua malgrat que l’altre li contesti en català o li aclareixi insistentment que l’entén perfectament. Etc. Més o menys com amb el feminisme: tot el que va des de les dones que es complauen de ser tractades pels homes amb “deferència”, fins a les que en una agressió sexual demanen què ha fet o què no ha fet... la violada.