Tribuna
Valors republicans i de país
Catalunya és un país diferent d’altres des del moment que disposa d’una tradició parlamentària des del segle XI. És també una societat més urbana que rural, vinculada al procés industrial i el comerç internacional. Catalunya sabem tots que s’ha fet amb aportació de recursos humans exteriors. Aquesta nova població va introduir a Catalunya altres cultures que han ampliat la riquesa lingüística i cultural. Però a tots ha guanyat l’esperit democràtic i la no violència.
Catalunya ha passat molts anys sota el domini d’una hegemonia centralista que ha intentat imposar a més una llengua uniforme diferent de la catalana, fet que també ha significat l’arribada de pensaments polítics contraris a l’afirmació nacional catalana. El darrer fenomen ha sigut el de la irrupció de llengües estrangeres en les comunicacions i els negocis. Cada llengua és portadora d’una o vàries cultures diferents a afegir a la cistella de la Catalunya en transformació. La diversitat s’oposa a l’hegemonia centralista i la supera. No és el cas del panespanyolisme que es desprèn de les dretes conservadores.
En el seu territori Catalunya disposa de ciutats industrials i comercials i ciutats dormitori. L’encariment de l’habitatge als nuclis urbans i les millors comunicacions ha generat un èxode de barcelonins a poblacions veïnes, mentre els vells barris i els perifèrics acullen la immigració. Però aquest fenomen no trenca la voluntat nacional dels catalans.
El contrast actual és evident en les relacions humanes i en la societat. Catalunya ja no emigra. Ara rep immigració. Però els baixos salaris allunyen la gent jove autòctona amb formació superior. La política de precarietat laboral afecta a tots. La desigualtat social també divideix i fractura la societat.
Les recents reaccions negatives d’alguns dels altres catalans i dels nous catalans, contràries a les reivindicacions catalanes i al republicanisme, no deixen de sorprendre. Catalunya no és un poble decadent. El republicanisme català no és decadent, sinó tot el contrari, avançat i obert, però amb un poble gelós dels seus drets nacionals, de generació en generació.
Una part del país està constituïda, però, per gent procedent d’altres terres i cultures desvinculades de la cultura catalana, que tenen com a frontera el seu fet lingüístic i arrels territorials, desconeixement de la història i realitat catalana a l’arribada. A molts no els interessa acceptar que han arribat a una nova terra que creu en una república i té el seu propi idioma. Els és indiferent i prefereixen seguir sent forasters. Però malgrat les limitacions estatutàries, encara que es negui a Madrid, la Catalunya plural i diversa existeix políticament, i el marc educatiu facilita la cohesió i evita l’enfrontament social.
La Catalunya que ha de resultar de les properes eleccions exigeix una política unificada de país i el desenvolupament democràtic amb més energia. La idea i els valors republicans de la igualtat i la fraternitat són la base per liquidar les contradiccions atiades per l’odi polític, les amenaces i l’esperit de revenja i el caciquisme modern que ha aparegut a partits i moltes entitats.
La unitat estratègica és política de país que ha de practicar el republicanisme català, amb tota la seva diversitat, i guanyar elecció darrere elecció, l’única via per assolir l’acord democràtic. Ara per ara, hem de seguir sent la minoria catalana forta i exigent a Espanya.