Maneres de ser home

A la fotografia s’hi veuen tres nois bastant joves, que no deuen arribar ni als vint-i-cinc anys. S’han posat un esparadrap negre a la boca, perfilant severament una ics. Imitant les feministes de Femen, s’han tapat també amb esparadrap els mugrons, i sobre el seu tors i pit s’hi pot llegir el següent: “Callem nosaltres perquè vosaltres pugueu parlar.” És la resposta d’un cert tipus de mascle ofès a la reivindicació feminista, present arreu del món el dia 8 passat amb les múltiples vagues del Dia de la Dona.

Alguns homes, en sentir parlar de feminisme, es posen la mà a la cartera, incapaços de voler entendre de què estem parlant quan parlem d’igualtat, com si tot ja estigués conquerit. Tot i que en principi estan d’acord amb les línies principals de la reivindicació –no són totalment cavernícoles…–, i accepten de grat que les dones tenen els mateixos drets davant la llei i dels salaris i fins admeten abstractament la igualtat de les dones a l’hora d’exercir amb excel·lència qualsevol ofici.

Però tanmateix no s’ho acaben de creure, perquè no han estat educats en una societat on això acabi de ser així, o que quan no és així hi hagi alguna conseqüència que canviï l’estat de les coses, l’ordre tradicional on l’home és el rei. Per entendre’ns: que l’home es reivindiqui com a feminista és més fàcil que no que estigui disposat a posar la rentadora i planxar tant com la seva companya. Que ella hi estigui més disposada perquè tanmateix ell guanya més diners treballant moltes hores fora de casa és la constatació que el món està muntat perquè l’home mani i la dona vagi a remolc. Per no parlar del feminisme del polític home que s’envolta de dones que callen i aplaudeixen el gran guia igualitari, que els explica en què consisteix el feminisme bo i vertader.

Per altra banda, i potser com a conseqüència, hi ha l’homenet victimista, que sent que la reivindicació de la dona com a subjecte capaç li farà perdre posicions. Com diu el pit dels nois masclistes, senten que donar la veu a la dona és haver de callar. Consideren que tot el que elles conquereixin es farà a les seves expenses, que tot allò que una dona és capaç de fer posa en evidència la seva mediocritat.

Igual que el nacionalisme més ranci es basa a considerar-se millor que el veí, el masclisme es basa en la mateixa idea: els homes som millors i més capaços, i les dones sí, està bé tot el que tenen i fan, i se les accepta, però amb la boca petita, com s’accepta una llengua minoritària quan no s’està disposat a aprendre-la o a considerar-la digna de res. O com s’accepta la plurinacionalitat d’Espanya: una molèstia, fins i tot una cosa que estaria bé de silenciar.

El masclisme –com tot nacionalisme de la imposició– és una forma d’egoisme. I el feminisme –com tot nacionalisme de la defensa– és una forma de reivindicació, de demanar justícia per a tothom, que ens recorda que ser dona està tan bé com ser home, i que ser-ho no ha de ser impediment davant de res ni de ningú. Tal com està muntat el món, ser dona és tenir més números per ser sempre la perdedora en gairebé totes les rifes. Tenir penis encara et dona moltes més facilitats per arribar al cim.

Massa probablement, si ets dona et tocarà ser víctima d’abusos d’alguna mena, de violències reals, de petites infàmies o menyspreus diaris, sentir-te tot el dia jutjada pel teu aspecte, escarnida per la teva sexualitat si la reivindiques lliurement, parodiada si et passes de justiciera, i jutjada com inferior pels teus col·legues si t’atreveixes a fer una feina tan bona o més sòlida que la seva. Subtilment o sense educació, t’encaminaran cap a rols de menys importància. I si tens el talent de guanyar, molts ho acabaran atribuint al teu sexe, a qui faran responsable d’haver-te ajudat per un motiu o per l’altre, potser perquè diran que t’has servit dels teus “encants femenins”, o perquè t’han promocionat per motius propagandístics de paritat.

El que cal, doncs, tant com reivindicar el feminisme, són noves maneres de ser home, d’altres formes de tenir una masculinitat que no signifiqui una oposició recelosa i menyspreadora cap a la dona. Els homes estan nerviosos, però no tant per les dones desimboltes que arriben, sinó perquè no saben ser homes d’una altra manera. I això fa por. Les feministes els han d’ajudar, d’educar, per molt que facin de moment tant el ridícul com els jovenets de la foto que citava. Ens cal aprendre a veure que certa mena de masculinitat ens perjudica i ens allunya de maneres més felices de treballar i d’estimar-nos.