Fora de control

Amb independència de com acabi la nova estratègia de Carles Puigdemont per tornar a Catalunya, la promesa del 130è president de la Generalitat demostra que el seu nom és un dels actors més temuts per l’Estat espanyol. I ho és, abans que res –abans que qualsevol connotació política–, per la seva imprevisibilitat. Carles Puigdemont és, a hores d’ara, un dels pocs elements de l’independentisme que l’Estat és incapaç de controlar, del qual no en pot condicionar l’agenda més enllà dels Pirineus. Amb un govern de tall independentista que, a la seva manera, acata la legislació espanyola per evitar donar motius al fervor del 155, amb un Parlament de majoria independentista que fa exactament el mateix per evitar l’acció de la justícia i amb nou dels seus líders a la presó, entre ells el president d’una entitat que té 160.000 socis, Puigdemont ha esdevingut –a ulls de Madrid– un factor ingestionable. La mostra és que aquests dies els esforços polítics i legals se centren a trobar la manera que Puigdemont aconsegueixi l’acta d’eurodiputat, cosa que provocaria un nou salt: la consolidació d’aquesta situació ara amb l’aval d’una institució europea com és el seu Parlament. Però l’estratègia de Puigdemont va més enllà perquè, des d’aquesta llibertat de moviments, encara pot tensar la corda legislativa de l’Estat. L’actuació del president de la Generalitat durant l’1 d’octubre està assessorada per Gonzalo Boye, l’advocat que –quan a Barajas ja preparaven el furgó policial per consumar l’extradició– el va treure de la presó d’Alemanya. I durant els últims mesos, l’equip de Boye ha gratat en la legislació, els antecedents i els escenaris per provocar una situació inèdita perquè la justícia espanyola i europea mai s’havia trobat amb un diputat al Parlament amb una suspensió de funcions inconcreta i simultàniament electe per l’eurocambra. I segurament per això, el retorn serà més segur que immediat perquè el principal bé que es pretendrà conservar és aquesta capacitat d’estar fora de control.