‘Roma locuta…’

L’any 1982, el papa de Roma expressava públicament (350 anys després) les excuses de la Santa Mare Església en l’afer Galileu, tema de discussió preferit dels viatjants de comerç, símbol recurrent de les relacions enverinades entre savis i creients. Les tossuderies obscurantistes del catolicisme oficial, després d’haver blasmat i rebutjat successivament Descartes, Newton, Voltaire, Darwin (i molts d’altres que no sonen tant), al segle dinou va entaular una autèntica guerra contra la modernitat, l’Església era com un contestador automàtic amb missatge gravat a l’edat mitjana. I penso sobretot en l’anomenat Syllabus Errorum de Pius IX, una llista de vuitanta idees, conviccions polítiques i teories filosòfiques que el dit papa condemnava amb vehemència, per incompatibles amb la doctrina catòlica.

Entre moltes altres qüestions, hi condemnava el panteisme, el racionalisme, el socialisme, el comunisme i les societats secretes, l’escola pública laïcista, la separació de l’Església i l’Estat, i afirmava haver-hi només un matrimoni vàlid, el canònic, bo i pontificant sobre una moral estricta, estrictíssima… una llista que m’agradaria escriure completa si tingués espai. Pius IX aplegava al seu entorn els catòlics, però d’alguna forma els aïllava de la resta dels contemporanis. Avui dia, i després de molta sang, suor i cridòries, l’enfrontament ha esdevingut una mena de coexistència pacífica, amb denúncies i queixes, això sí i encara, per part del Vaticà. L’Església oficial no té raons contra un món que fa anys l’ha sobrepassat, i ha d’observar impotent com la gent deserta dels temples, passa dels sagraments, no fa cap cas de les pastorals i les encícliques (si saben què són), ni de les directrius de la jerarquia. L’última mostra de desafecte és aquest rebuig (sobretot de la part afectada) a les declaracions papals després del congrés de bisbes i cardenals sobre abusos sexuals a menors.

El món i el catolicisme, en altres termes l’Església i la societat actual, s’accepten implícitament però no es pot pas dir que col·laborin. Malgrat tot, qui sap si la cooperació podria ser ben aviat una necessitat, en la mesura que hauran de fer front a una amenaça idèntica que afecta laics i devots: l’alarmant augment de l’irracionalisme i la intolerància, amb el tràgic agreujant que ara molta cosa es fa en nom de Déu. Vull dir de Déu, d’Al·là o de Jehovà, és clar. Per cert i tornant al principi (això ho penso pel meu compte), crec que el greu error de la Santa Mare amb Galileu no fou condemnar-lo, sinó atribuir tanta importància al problema que tractava.