De set en set
Mirar el mòbil
No és la Constitució el que ens fa iguals, sinó el mòbil. Tots sabem que el millor remei per no mirar-lo és perdre’l, però també sabem tots que, en general, ni als herois no se’ls ha demanat mai tant. Hem vist parelles sopant juntes als restaurants, distribuint la seva atenció entre el seu plat i el seu mòbil; colles d’amics i d’amigues mirant pel mòbil què diu l’amiga o l’amic que no ha vingut, pedagogs aplicant la teoria aquella de deixar una estona el mòbil als fills perquè aprenguin a gestionar la llibertat que tindran quan siguin grans, professores o professors mirant el mòbil en una reunió convocada expressament per discutir si els alumnes podien portar el mòbil en una sortida escolar... A la universitat, es calcula que els que hi van a aprendre miren una mitjana de 200 vegades al dia el mòbil, i, al Suprem, fiscals, advocats, periodistes, familiars i amics miren Marchena de reüll, mentre consulten o enyoren el mòbil. Per sort, a ell també deu passar-li el mateix. Sí, és molt més públic l’ús del mòbil que saber qui hi ha a l’altre costat del xat. Potser és per això que en els sopars familiars l’atenció es reparteix cada cop més desequilibradament entre el televisor, el que vol dir la parella i el mòbil. “Saps que…?” “Un moment, sisplau.” Es parla ben poc cara a cara. I potser també és per això que al llit, passada l’esplendor dels primers mesos, la gran feina sigui dir bona nit als dels diferents grups de WhatsApp del mòbil. Convindria posar-hi límits, però no sabem com fer-ho, ni quan posar aquests límits, ni tampoc en quin grau. La llibertat és sagrada. La Constitució, també. I, si costa tant canviar-la, hi deuen tenir molt a veure els mòbils. Tots els mòbils, per descomptat. Els telèfons mòbils i també els altres.